El gran timoner

L’anunci de la dissolució del Consell i de la data de les eleccions ha estat en consonància amb el tarannà del senyor Xavier Espot. En un país que no té litoral, la suada metàfora nàutica emprada per Espot d’haver portat aquest país “a bon port” pot ajudar-nos a completar el perfil públic del personatge.
Podria interpretar que aquesta retòrica impròpia i démodée de comparar l’Estat andorrà a un vaixell ha estat un lapsus del cap –ara en funcions– de Govern, però no crec excedir-me si considero que delata la seva concepció de la política i del lideratge: un ideari unitarista i antidemocràtic. 
Deixem per als debats electorals la valoració sobre si Espot ha portat o no el país “a bon port” o si la presumptuosa afirmació d’Espot és només la cirereta del pastís d’una legislatura marcada per, perdoneu la redundància, la fúria legisladora. El que em preocupa és tot el que hi ha darrere d’aquesta (arcaica) imatge política de conductors polítics de societats. 
Als segles VII, VI i V aC, i també després, alguns poetes i filòsofs van utilitzar el símil mariner com a al·legoria de l’estat (“en perill”). No podem obviar, però, que aquesta metàfora ha fet fortuna, en temps més recents, en règims molt allunyats de la democràcia.    
Les realitats del segle XXI són radicalment diferents de les que van viure els autors originals de la metàfora marinera: Arquíloc de Paros, Alceu de Mitilene, Horaci o el mateix Plató. Aquest darrer, a La República (488b) ens parlava d’un “patró més gran i millor que la resta de la tripulació, però una mica sord, una mica miop i amb coneixements tan curts com la seva vista”.  O sigui que podem trobar un capità sord i curt de vista que basa la navegació en detalls i aspectes accessoris, però que descuida el que és important; el clixé d’acomodar els seients del Titànic desprès d’impactar en l’iceberg és un bon exemple de capitans maldestres. 
A ningú se li acudiria demanar democràcia quan es tracta de pilotar un vaixell, un tren o un avió, encara que sobrin motius per malfiar-nos de capitans com el del Costa Concordia. 
Un vaixell, com una aeronau, és una organització jerarquitzada on el nivell de deliberació és gairebé nul. Les consultes del capità al cap de màquines o als altres oficials de coberta es limiten a aspectes utilitaris, els estratègics no es discuteixen. Pel que fa als mariners, contramestres, lampistes, bombers, cuiners i grumets el seu paper queda reduït a obeir les ordres que venen de la “superioritat”. Deixant a part, és clar, l’armador, que és qui de veritat mana. 
En la navegació marítima, a la tripulació subalterna s’han d’afegir els passatgers. Si continuem pensant en el marc mental de “la nau de l’Estat”, els ciutadans, passatgers, serien simples usuaris de les comoditats (o misèries) que els ofereix el creuer? Uns usuaris homogenis i domesticats (massificats) que tenen molt poc a dir una vegada han acceptat el destí de moda i han pagat el viatge.
He llegit en algun lloc que hi ha un populisme de formes que precedeix el populisme de continguts, però cada cop veig més clar que el de formes, els dels sinistres simplificadors que confonen, com diu Daniel Innerarity, “la conducció de grups i vehicles amb el govern del que no és ni un grup ni un vehicle”, és el més perillós per a la democràcia. 
El populisme de formes seria el de l’estat-vaixell. Al segle XX tenim (mals) exemples d’aquest populisme: la imatge messiànica del “gran timoner” Mao Zedong ens hauria d’haver servit per fugir d’aquesta forma corrompuda de lideratge.