El color gris i la velocitat han marcat aquest primer mes, pluja, neu, notícies frenètiques i només unes hores per pensar-les mínimament. O no. Tendències omnipresents: més proteïnes, menys sucre. Tendències cap a la precarització: més plàstics per envasar-ho tot en grans superfícies i en paquets infinits que roden en camions des de l’altra punta, menys persones per atendre les altres persones. Tendències que es converteixen en maneres de treballar: eines artificials que redacten ràpid i uniforme, redacten textos que ningú llegeix i, per tant, ningú assimila continguts ni coneixements. Ja hem traslladat l’scroll infinit de les xarxes al nostre cervell i al nostre ritme de vida. Velocitat i poca atenció.

Una tarda al cine. Una activitat tan normal, ara es pot convertir en un bàlsam, en un oasi per al cervell. I quin oasi: Hamnet, de Chloé Zhao, que adapta la novel·la de Maggie O’Farrell. El llibre, publicat el 2020 per l’Altra editorial, amb traducció de Marc Rubió, ja torna a aparèixer aquesta setmana en segon lloc a les llistes dels més venuts. 

O’Farrell crea una història rodona, intensa, impactant i molt, molt emocionant, posant el focus, no en Shakespeare, sinó en la seva família, especialment en la seva dona, Agnes, una persona que necessita viure enmig de la natura i que té una connexió molt especial amb el bosc. Hamnet explica com la mort impacta en l’obra del dramaturg. O’Farrell fabula, perquè això és una ficció, quin és l’origen de Hamlet i, sobretot, parla de la vida i de la mort.

Agnes, interpretada per Jessie Buckley, dona a llum sola, mentre Shakespeare fa la seva carrera teatral a Londres, es cuida de la vida de tres fills a qui cria en un petit poble envoltat de bosc. I, com tantes dones al segle XVI, fa front a la malaltia dels nens i a la mort d’un d’ells. Buckley aquí aconsegueix clavar l’espectador a la butaca. Tot i que el focus està posat en ella, l’espectador també assisteix al procés de William, interpretat per Paul Mescal, per entendre la vida i la mort, la paternitat i, sobretot, la seva necessitat d’explicar-se el món a través de la literatura, del teatre, la seva necessitat d’art per viure. 

Hamnet és una història d’amor brutal, que provoca un nus al pit, que necessita una descompressió abans de sortir de la sala de cinema i tornar al carrer, una pel·lícula que roda pel cap uns quants dies. És una superproducció, signada per Steven Spielberg, amb uns escenaris magnífics i molts recursos. O’Farrell és una escriptora que es llegeix molt bé (també a Visc, visc, visc i El retrat de matrimoni), que busca el cantó més positiu de la vida, que fa decantar la balança cap a l’alegria de viure, una dosi d’esperança enmig del dol i Zhao trasllada aquesta filosofia malgrat el dolor immens que retrata. Imprescindible un paquet de mocadors, per gaudir d’una tarda de cinema amb tota la intensitat i plaer que implica una tarda de cinema.