Servidora va créixer en un barri de Barcelona. Un barri obrer, de gent treballadora. Taxistes, senyores de fer feines i mestresses de casa que es guanyaven uns calerons cosint a casa, gent que passava el dia a les línies de muntatge (l’elit del moment eren els de la Seat). Un barri d’andalusos, extremenys, gallecs (els meus), els immigrants del moment. A molts els havien recol·locat aquí per erradicar els assentaments d’al·luvió, el barraquisme vaja. Cadascú lluitava per a si, però hi havia certa causa compartida, un sentiment de pertinença, que s’expressava en pintades com la que havien fet al lateral de l’edifici on vivíem: “El hijo del obrero, a la universidad”. Estava al mur que donava a una petita plaça, amb un enorme plataner al mig (arribava quasi fins al novè pis), on ens anava passant la infància sota la vigilància de mares i tietes des de les finestres i balcons. Amb el temps, els fills dels obrers sí que vam arribar a la universitat. Però la pintada i el plataner van desaparèixer, juntament amb aquella capa de solidaritat de classe. Més que desaparèixer, ens el van arrabassar, ens van convèncer que érem classe mitjana o una misèria per l’estil. Mentre tampoc no servia de gran cosa el desembarcament general a l’educació superior, bé es van encarregar a l’època Aznar i tot el neoliberalisme que arribava per quedar-se de deflacionar les titulacions: des d’aleshores calen màsters, postgraus... i han proliferat les universitats privades (sòlides les unes; fantasmada les altres) i l’educació com a negoci, novament instaurant dificultats econòmiques, posant entrebancs a l’hipotètic ascensor social, deixant la major part un altre cop als pisos inferiors.
