Avui em despenjo fent una recomanació televisiva. I és que més enllà de la vocalització deficient, o com diria el Jaumet “és que no se’ls entén”, si podeu val molt la pena veure la sèrie espanyola El hijo zurdo que adapta una novel·la homònima de Rosario Izquierdo. No tant per la seva qualitat artística, si se’m permet l’expressió, o per si actrius i actors treballen molt bé, com diu la meva mare, sinó perquè tracta sense miraments la situació d’una família que té un fill que no respon a les expectatives que tenien sobre com hauria de ser i què hauria de fer. I no només això, sinó que els suposa un no viure. Perquè quan no és una baralla, és una desaparició, i quan no un brot de violència extrema per la influència d’un grup molt radical. Tot plegat els fa estar amb l’ai al cor dia sí dia també. La sèrie retrata molt bé, al meu entendre, el que suposa fer-se càrrec o no de la situació sobretot per part de la mare, des de les seves febleses i fortaleses. A voltes, desesperada, a punt de tirar la tovallola; però a voltes amb la força suficient per tornar a començar i perdonar i posar el millor d’ella mateixa per acompanyar el seu fill, que té conductes que s’escapen d’allò que anomenem normalitat. Tot i que això és molt relatiu, em refereixo al que és o no normal. Crec que, en qualsevol cas, la sèrie pot servir com a punt de partida per reflexionar sobre aquestes situacions que fan patir, i molt. I no hi ha una sola manera d’afrontar-les. Per això no us penso explicar el final, entre altres coses perquè ni el trobem a la sèrie. Tot i així ens pot donar pistes i si més no, tant de bo ens ajudi a jutjar menys les famílies i els fills que no responen a la idea que tenim de com haurien de ser.
