Confesso, i disculpeu-me alguns, no ser una fan del jazz, més enllà d’alguns estàndards molt reconeixibles i populars. Per ignorància, és evident, per manca d’eines per descodificar-lo. Però m’acaba semblant una música que fa giravoltes, que evoluciona i es mou, però sense arribar enlloc. Per als modernuquis, el mateix efecte em produeix l’electrònica. És una mica com girar en una nòria, ara que estem ficats en aquesta farina. Que ara amb què m’empatollo? Té raó, estimat lector que ha tingut la paciència d’arribar fins aquí. És que em fa l’efecte que la vida ha esdevingut aquest dia a dia que gira interminablement sense que puguem veure una resolució propera (quina visió metafòrica la de l’equip de Marsol), sense que ens permeti pensar en cap futur més enllà que surti el sol l’endemà: tenir salut i vida un dia més, tenir al costat els éssers estimats un dia més, aguantar la feina un dia més. Tot això els afortunats, és clar. És la vida dels líquens, organismes que no són gaire exigents pel que fa a les condicions del lloc que habiten i que no tenen més objectiu que viure, seguir vivint, sobreviure, aguantar, resistir. Que ens havíem pensat que som res més important? Quina bufetada existencial, oi? No estàvem preparats per a aquest viure sense fer plans (qui gosa?, qui sap on serà d’aquí a quinze dies?), tant que ens havíem habituat a córrer sense respirar, a atrafegar-nos sense pensar. Que a què ve tot aquest rotllo, dirà qui en el súmmum de la paciència ha arribat aquí? (Eoo, que hi ha algú?) Doncs que tinc un dia que no sé si tirar-me a la via o al maquinista.