Segueixo amb curiositat la proliferació de veus, sobretot a l’esquerra, que demanen una revisió de la Constitució. De l’andorrana, és clar. Per motius que es mouen entre l’oportunisme –és una altra forma de desgastar la majoria–, el voluntarisme –sense reforma hi ha aspiracions, com ara la legalització de l’avortament, que són inviables– i la demagògia –i la meva preferida és aquesta, que els que no tenien els 18 anys el 1993 no la van poder votar i per tant correm perill que se’n sentin al marge–. Proposen potser els que esgrimeixen aquest argument que cada generació ha de tenir la seva Constitució? O que cada generació l’ha de ratificar? Cada quan, exactament? Només els que no la van votar, o també la resta dels ciutadans, per si s’ho han repensat? N’hi ha que es queixen de la rigidesa de les constitucions de tall continental, amb uns mecanismes de reforma tan reforçats –2/3 del Consell més referèndum, en el nostre cas, encara més difícil que a Espanya, on només calen 3/5 del Congrés i 3/5 del Senat, i el referèndum no és ineludible– que a la pràctica la fan quasi impensable. Es tracta precisament d’això, que una majoria més o menys àmplia no pugui canviar a voluntat les regles del joc; i que una altra majoria similar, al cap de quatre anys, no pugui desfer el camí. Sembla d’una elemental prudència. De tota aquesta xerrameca, en fi, el que més em sorprèn és que els més formidables campions de la reforma no postulin per a Andorra el mètode Puigdemont, versió ANC, que els sembla tan adequat per a Espanya: cremar la Constitució, treure’s de la màniga unes noves regles, ignorar el Tribunal Constitucional i cridar el “poble” a la insurrecció. Tot el que havia passat abans de l’1 d’octubre, vaja. Per què no? Sembla que funciona.
