El joc de la culpa

Fins fa uns dies, semblava que la Xina aconseguiria aprofitar la pandèmia per convèncer l’opinió pública que és la superpotència més considerada del món. La Xina assegurava que havia derrotat la Covid-19 amb poques pèrdues humanes respecte a la magnitud de la seva població, reobria fàbriques i estava oferint assistència a la resta del món.
Per descomptat, la Xina no ha revelat que ha estat utilitzant la Covid-19 per enfortir l’estat policial recollint més dades sobre els seus ciutadans mitjançant aplicacions i tecnologia. Al món exterior, la Xina es presentava com la superpotència benèvola, desitjosa d’enviar material i protecció als europeus i nord-americans poc preparats.
Però tot ha canviat aquestes dues últimes setmanes. Els caps d’Estat europeus s’han sumat a la llista dels líders asiàtics que han estat animant el món a repensar urgentment el paper global de Pequín. Molts semblen dubtar entre demanar més cooperació o competència –entre Washington i Pequín–, però aquesta setmana la pandèmia ha inclinat la balança cap a la rivalitat. Els europeus, cansats de rebre proves defectuoses i màscares barates de la Xina, han decidit que ja no hi havia cap avantatge a ser retratat com els més desprevinguts, sovint per la mateixa Xina.
Deu dies enrere, el president Trump va augmentar les apostes en la seva batalla d’enfrontament amb Xi Jinpin quan va declarar que està convençut que la Covid-19 s’havia originat en un laboratori de Wuhan i que aviat ho podria demostrar.
L’endemà, el president de la Comissió Europea, Von der Leyen, va recolzar una investigació sobre l’origen de la Covid-19, demanant a la Xina que fos transparent amb tota la informació i que col·laborés amb les investigacions nord-americanes i europees per intentar entendre com la Covid-19 va néixer i com es va tornar tan contagiosa.
La pandèmia ha agreujat les rivalitats geopolítiques. Ofereix a la Xina l’oportunitat d’ampliar les seves esferes d’influència. Pequín cada vegada sembla més capaç d’anunciar al món que s’ha convertit en la primera superpotència de facto davant la crisi econòmica i el deute en què els EUA han entrat. Entre els EUA i la Xina, els europeus mantenien, fins fa poc, un perfil discret. Però sembla haver-hi una nova convergència transatlàntica en la percepció de la Xina. Els europeus i molts països occidentals preferirien que la Xina no utilitzés la crisi per afirmar encara més el seu poder i semblen ansiosos que els EUA segueixin compromesos amb els seus aliats.
Envalentit, l’autoproclamat multitalentós doctor en cap de la Casa Blanca, que havia recomanat als experts que analitzessin l’efectivitat de colpejar “el cos amb teràpies de llum ultraviolada... dins del cos... amb injeccions de desinfectant que l’estaborneixi [a la Covid] en un minut”, sembla més desitjós que mai d’exigir a la Xina que confessi i compensi la resta del món pel “virus de la Xina”. Trump va afirmar que la Xina hauria de pagar la factura per la recessió econòmica si es pot demostrar que la pandèmia va néixer i es va filtrar d’un laboratori de Wuhan.
Això, és clar, és una il·lusió. Ningú podrà reemborsar les quantitats espantoses de deutes que tots els nostres governs han creat del no-res. Però, com sempre, hi ha una besllum d’esperança: no només consumirem menys i de manera més intel·ligent a conseqüència de la recessió, sinó que molts països ja estan anunciant que es reindustrialitzaran per reduir la dependència de la Xina per gairebé tot. Els contractes de gran importància per al 5G i altres tecnologies sensibles que semblava que s’adjudicarien a Huawei i altres empreses xineses, ja no podran ser una mera formalitat a partir d’ara.
Si sembla cada cop més clar que els EUA han perdut definitivament la seva posició de líder mundial, ha quedat igual d’evident que la Xina no podrà assumir aquest paper en cap moment a curt termini.