Els camerunesos es refereixen a la seva pàtria com a "país continent". Mil cops més gran que Andorra, aquest Estat centreafricà compta amb tota mena de climes i ecosistemes i pren la forma, si se li dona una volta de 180 graus, de la morfologia del continent. Catòlics, musulmans i animistes conviuen amb força serenor. El país conserva les riqueses del patrimoni precolonial, però també les marques del trànsit de potències europees menys civilitzades del que reivindicaven. S’hi parlen més de dos-cents dialectes i llengües, entre les quals les oficials: l’anglès i el francès. El fet de compartir aquesta darrera llengua, en raó d’una història que no mereix cap mena de vanitat, em va permetre viure una curta estada a Yaoundé i conèixer joves compromesos d’arreu. Vaig participar en l’onzena edició del Parlament Francòfon dels Joves, organitzat per l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia.
Reunits seguint un complex trencaclosques representatiu típic dels encontres diplomàtics –paritat de gènere, regional (Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica) i tenint en compte les competències eventuals–, els 60 joves vam ser dividits en diferents comissions legislatives. El tema de la "utilització perillosa per part dels joves de les xarxes socials" a la comissió de "Cultura, Educació i Comunicació" semblava apolític, triat a fi d’evitar cap conflicte producte d’aquesta extraordinària multiculturalitat. Tot i així, va permetre algunes deliberacions fructíferes. Des d’un camerunès que va detallar el seu interès per Jean-Luc Mélenchon, a qui seguia per TikTok sense haver posat mai un peu a França, fins a una conversa una mica més seriosa amb una suïssa, un canadenc i un altre camerunès sobre el significat del debat democràtic i de la llibertat d’expressió, idees que, segons el nostre interlocutor africà, no formen part del vocabulari corrent emprat pels polítics del seu país. Ens vam anar apropant a mesura que passaven els dies: tant és així que vam compartir la darrera vesprada en una discoteca camerunesa, en unes eufòries musicals més unificadores que qualsevol taula rodona o conferència internacional.
Malgrat la voluntat dels organitzadors i de la majoria dels participants, fer encaixar –i treballar– tot aquest jovent no sempre és fàcil. Deixant de banda aquells abandonats i traïts pel seu sistema digestiu després d’haver menjat alguna fruita local, o els que simplement semblava que haguessin vingut a fer turisme balneari –en un hotel situat davant de barraques de plàstic i ferro–, la manera d’interactuar i de socialitzar dels participants era sens dubte interessant d’analitzar. De manera general, tothom interactuava en un ambient d’interès mutu i de respecte. Malgrat això, alguns dels europeus ja trobaven a faltar els seus tiberis occidentals a partir del tercer dia, i, en els moments de lleure, amb prou feines xerraven amb els canadencs –tots compartien la nostàlgia per les hamburgueses–. Els representants de la major part de països africans eren posseïdors d’iPhones de darrera generació i anaven encaminats a grans carreres professionals –fenomen poc comú per a la majoria de camerunesos, per exemple.
En definitiva, la possibilitat de tenir un espai de diàleg i d’impacte com aquest –les nostres resolucions van ser presentades als parlamentaris de l’APF– és absolutament genial. Mai hauria pogut conversar amb un jove advocat que defensava els manifestants que havien protestat contra el resultat de la darrera elecció presidencial al Camerun. Hom es mou en una línia molt fina entre la voluntat de no prosseguir amb l’etnocentrisme i la postura civilitzadora dels nostres avantpassats i, alhora, l’intent de no quedar-se, obtús i complaent, únicament amb la imatge superficial d’un règim que té parts d’ombra. Recorrent el Museu Nacional, vam demanar a la guia quant temps feia que el president era al poder. "30 anys". "Però no es preocupin, ha sigut reelegit a cada elecció", va saltar, ràpidament, una diplomàtica que teníem al costat. No ens preocupem, doncs.