El viatge a la capital de la UE agafa un tomb inesperat en centrar-nos particularment en les polítiques de defensa i armament. En arribar a la Comissió Europea, ens rep un funcionari francès de mitjana edat, miop i amb una capacitat de dicció i de llançament d'ocurrències iròniques per minut absolutament impressionants (típic humor francès refinat). Ens explica, emprant els tecnicismes habituals per a qui hi està confrontat en el dia a dia, però inintel·ligibles per als novicis, els plans i perspectives de la UE en matèria de defensa i seguretat. A part d'esfereir-me en invocar la guerra amb una tal fredor, puc copsar també les necessitats a les quals les polítiques que duu a terme la Unió Europea responen. Fins ara, la seguretat de la Unió depenia en gran part de la protecció nord-americana, especialment de la seva indústria armamentística. Però les seves armes contenen certs components que impedeixen al comprador –els europeus, en aquest cas– d'emprar-les de manera sobirana. Hom depèn del vistiplau d'un avi moreno de pot i de cabells ataronjats, que, reprenent les paraules del nostre ponent, "és... com és". M'adono que, si hi ha voluntat, la Unió és capaç d'actuar i d'iniciar projectes ambiciosos de manera ràpida i eficient –contràriament al que se li retreu quan es tracta de moure's per altres problemàtiques.
Prosseguim la visita per una trobada amb la Delegació Permanent de França a la UE, on, com ja era d’esperar, rebem, entre altres, una ponència sobre el sector de la defensa a la Unió. La gràcia d'aquests encontres resideix a conèixer el dia a dia, els frecs, les dinàmiques, els costums de les institucions internacionals. Talment, cadascú ha d'aplicar les polítiques de soft power que dicta l'estratègia nacional. Als funcionaris francesos, se'ls insta –obliga?– a emprar sempre la seva llengua, encara que vulgui dir que han de ser traduïts per un intèrpret, per molt que coneguin la llengua de l'interlocutor. Sigui quina sigui la reunió, els representants s'expressen en la langue de Molière, passant, a la vista d'altres nacionalitats, per éssers arrogants i pretensiosos. Un dels ponents recorda, tot arronsant les espatlles, amb un posat resignat, que sovint li repeteixen: "You have good ideas, the problem is that you are French".
Un eurodiputat i la seva assistent ens guien en la visita del Parlament Europeu: en aquest indret, les parets tenen orelles. Ens confessen els secrets dels rerefons de la cambra en un xiuxiueig a penes audible. Acabem coneixent un d'aquells espècimens que, almenys jo, només imaginava com a encarnació moderna dels sofistes antics, éssers maquiavèl·lics i manipuladors afamats de diners i de poder, adversaris d'una filosofia platònica de recerca pura de la veritat: un lobbista. El noi no s'assembla pas a l'estereotip: tot just sortit de la universitat, galtes lleugerament enrojolades, s'amaga entre somriures nerviosos i gests apocats.
Sense pretendre copsar realment el que significa treballar a la UE, puc dir humilment que totes aquestes visites, i les trobades més informals en els bars de la capital belga, poden donar un petit indici sobre què és la "bombolla europea".