El judici

Haver-te jutjat a tu mateix milions de vegades ha constituït un moment deplorable en la teva vida. És una realitat provada. Un fet. És l’hàbit amb què repeteixes i repeteixes els mateixos diàlegs mentals cada dia, convertint-los en la rutina de la teva psique i una acció fàctica de la teva vida quotidiana. I en el contingut d’aquesta informació hi ha el judici. Més conegut també com la crítica o, més aviat, l’autocrítica, perquè l’acusació que es fa és sempre en referència al mateix acusat: tu.

Per tant, si el mateix individu és sempre l’acusat, i aquest soc jo, i jo soc també al mateix temps l’acusador que acusa reiteradament el mateix acusat, és una acció cap a mi mateix en tots els sentits. D’aquí que concreti dient-ne autocrítica. Tenim, doncs, perquè disposis de claredat en aquest assumpte, quatre principis bàsics: l’hàbit és jutjar, la informació amb la qual es jutja és un judici o autocrítica, l’acusador soc jo mateix, i l’acusat del judici també jo.

Tot aquest circ que et muntes milions de vegades en la teva ment és un judici. I és constant. Molt més del que tu et penses. El que passa és que com que el judici se celebra sempre tan ràpid perquè la teva ment realitza tots els processos mentals en mil·lisegons, ni tan sols t’adones que estàs en un judici de veritat jutjant-te, acusant-te i sent l’acusat de l’acusació. Passa en un instant, ni te n’has adonat i ja estàs complint la teva condemna, que és un patiment profund, una espècie de corrent elèctric que et punxa el cor amb un sentiment de rebuig i de devaluació total cap a tu mateix. És molt dolorós. Però com que és tan ràpid i passa tantes vegades, la teva ment acaba assimilant-ho com a normal, i ho normalitza i fa que sigui un estat propi del teu ésser.

Aquest fet, que aquest judici es converteixi en un tret característic de la teva personalitat o del teu sentir habitual, és perillós. Perquè si un criminal, per exemple, és acusat una vegada i ja pateix, imagina’t si es acusat i és repeteix el mateix judici milers de vegades cada dia, revivint en cada instant el procés, el dictamen i el patiment del veredicte. El sofriment es multiplica. El dolor és més intens. I això és el que et passa. I no és imaginació. Com he esmentat anteriorment és un fet empíric, una cosa comú en tots els que t’envolten, no només en tu. Fins i tot si trobes gent molt confiada i amb idees ordenades i alta autoestima, més o menys vegades, però també es jutgen. Atenent a aquest apunt, el judici, podríem dir, és un factor que altera l’equilibri de tots els éssers humans. Ningú se’n salva. Alguns més, altres menys, però tots tenim aquest fenomen existencial en les nostres vides.

És important, llavors, que busquis una sortida per aquest mal humà, en cas contrari la mort emocional es farà evident en tu. Et recordo que la mort emocional no és la mort física, però si una mort emocional no es gestiona a temps pot portar-te a la malaltia. I si no és a la malaltia és a la negació del vitalisme o a l’angoixa existencial, dues fragilitats que, literalment, poden enfonsar-te la vida.

He conegut molta gent com tu que s’ha criticat i s’ha jutjat sense compassió. Les seves vides han anat a la deriva. S’han matat cada dia. Tu no pots acabar igual. Has d’assegurar-te que no mors. I l’única solució possible és trobar un defensor que et defensi bé en aquest etern judici moral amb tu mateix. El defensor, t’agradi o no t’agradi, has de ser tu mateix, que et defensaràs a tu de les acusacions que tu també et fas, perquè ets l’acusador també. La història és que per entrar en el paper del defensor hauràs de ser un observador de la teva situació des de l’exterior. Serà l’única manera de veure la veritat amb transparència. Els teus arguments forts hauran de ser la compassió, l’apreciació i la valoració de tu mateix, sent tu el millor defensor, salvant-te a tu mateix i reprenent amb el cap ben alt la direcció de la teva vida. Des d’aquell moment tot canviarà. La teva existència donarà un gir per sempre, i tu tornaràs a ser lliure. Hauràs guanyat el teu judici.