El karaoke del pànic

Tenir sentit del ridícul i sortir a cantar en un karaoke haurien de ser conceptes antitètics. Però després d’alguns sopars d’empresa i d’un parell de gintònics ja no queda ètica, estètica ni antitètica, i alguns es creuen capaços de cantar “Un beso y una flor” de Nino Bravo, encara que el facin remoure de la tomba. Si no és per la influència de l’alcohol, no s’entén com gent amb poca i desagradable veu es llenci a cantar com si estigués a la final d’Operación Triunfo.

El karaoke és un submón, un lloc de subcultura urbana on els desvergonyits surten al petit escenari i els que tenen vergonya es queden asseguts veient com els altres desafinen com uns posseïts, igual que aquell instrument de vent ancestral dels aborígens australians que redueix la ronquera de les persones. Fa mal a les orelles i a la vista: els vídeos de les cançons estan fets amb unes imatges que converteixen la pel·lícula Aquí llega Condemor, el pecador de la pradera en un prodigi de direcció tècnica i artística. No és estrany que Björk i Radiohead continuïn produint, vint anys després, els millors vídeos. També per provocar trasbalsos a les parelles. En un capítol de la sèrie de TV3 Com si fos ahir, el Jordi (Andrés Herrera) s’enfada amb la Sílvia (Montse Germán), la seva dona, perquè creu que l’ha traït per haver compartit karaoke, no llit, amb el Ferran.

Al marge, però, de les tortures, càstigs i suposades infidelitats conjugals, el karaoke supera en observació psicològica un test de l’escala F, el Rorschach i el d’empatia que fan als replicants de Blade Runner. És la millor manera de comprovar la personalitat de l’individu i la relació amb l’entorn. Sempre hi ha el grup d’amigues d’una certa o indefinida edat que surten a destrossar Chiquitita dels Abba com si Suècia s’hagués negat a firmar el conveni de no doble imposició amb Andorra; el que va de modern i demana si hi ha una cançó de Novedades Carminha o Futuro Terror; el grup d’adolescents que s’esgargamellen amb el Sense tu de Polseres vermelles; la noia que confon el desplegament vocal i físic de Mónica Naranjo a Sobreviviré amb la possessió diabòlica de The crucifixion; i el que adorm els espectadors amb ¿Y cómo es él? del Perales. No hi falten aquell company de feina sempre puntual, metòdic i empolainat que treu la boja que porta a dins al ritme de l’Explota mi corazón de Raffaella Carrá o el que intenta cantar en anglès un tema de Whitney Houston amb accent d’Organyà i que acaba semblant el Cañita Brava amb els seus temes estrelles La pichina o El indio cheiroco.

Si la tuna va ser un projecte terrorista creat pels cercles esquerrans més radicals de la universitat per foragitar els turistes, i els indígenes, de les terrasses, el karaoke és un invent malèfic. Tot i això, sempre hi ha algú que pot exhibir el seu do pel cant i agafa el micròfon amb la mateixa naturalitat que la jutgessa Carmen Lamela redacta autes de presó. És la seva gran nit. Per a la majoria, però, serà la nit de Walpurgis, la de les bruixes. Perquè qui canta, no sempre espanta els seus mals.