Fa exactament una setmana, vam assistir a un esdeveniment que formarà part de la història: una de les majors apagades que s'han vist els últims temps. Em direu que això no va succeir a Andorra, que el tall de llum ens va afectar durant segons, i teniu raó, o almenys això sembla en la superfície. Perquè si tenim en compte la nostra dependència, en moltíssims sentits, dels nostres països veïns, Espanya i França, que no ho hàgim patit aquesta vegada és gairebé una anècdota.
Però no és el que realment m'interessa. El que em preocupa és una mica més global, o genèric si em permeteu, i és la nostra dependència –aquesta sí que definitiva– a la tecnologia. Per què? Perquè ara mateix hem perdut l'autonomia de l'energia. M'explico. Abans, i segurament fins fa no tant temps enrere, si es tallava la llum, quedar-se sense aigua era una conseqüència gairebé directa, però que no era tan automàtica com ara. I què passava amb la resta? Res, podíem continuar cuinant perquè teníem cuines de gas. Ara, com que tot és elèctric, ens quedem sense llum i tornem a l'època de les cavernes. I amb els cotxes, succeeix el mateix, es talla un cable i s'apaga tot. Els automòbils fa temps que van deixar de ser mecànics.
Ara mateix, com que tot depèn de l'electricitat, quan se'n va ens quedem a zero. Literalment. I ja no a nivells de poder fer coses o no. Crec que és molt més greu, perquè no sols es tracta de no poder fer coses: hem arribat a un punt en què no sabem fer-ne. Estem perdent –si és que ja no ho hem fet del tot– la capacitat de fer les tasques més bàsiques sense l'ajuda de la tecnologia. Ens plantegem tenir un kit de supervivència amb una ràdio de piles, que ens sembla gairebé com tret d'una pel·lícula en blanc i negre. I el graciós de tot això és que, encara que tinguéssim aquest beneït kit que la Unió Europea s'esforça que comprem, segurament ens serviria de molt poc.
Vivim en una societat que ha perdut la transmissió entre generacions de coses bàsiques, que els nostres avis donaven per fetes, com una cosa tan quotidiana com prendre's un cafè. Ara tenim nens que no són conscients d'on procedeix la llet que es beuen, ja ni parlem de plantejar-nos la possibilitat de fer una pila amb dues llimones o una ràdio casolana. Tot això sona a ciència-ficció, i en certa mesura ho és perquè el que apareixia a les pel·lícules futuristes dels anys 80 no s’apropa ni de manera remota al que ens envolta cada dia. La nostra primera reacció sol ser sortir corrent a comprar aigua i paper de vàter, i pregar perquè la cobertura no es perdi. No arribem a gaire més. Així que no ens tornem bojos per tenir cap kit: davant d'una emergència real o d'una catàstrofe, la quantitat d'hores que puguem sobreviure és directament proporcional al nombre d'hores de bateria que els quedin als nostres mòbils.