El 24 de febrer el president de l’Association Mondiale des Victimes du Genocide Kurde, Tchiayi Emin, va presentar una conferència al Speaker’s Corner de l’Hotel Roc Blanc.
Els kurds constitueixen un dels pobles més grans del món –són prop de cinquanta milions de persones– que no disposa d’Estat reconegut. Malgrat la diversitat de les llengües que parlen i de les seves confessions religioses, els kurds comparteixen una identitat forjada per la història, la memòria col·lectiva i, tràgicament, per la persecució.
En la presentació de Tchiayi Emin ens vam adonar dels repetits genocidis que ha patit el poble kurd en les darreres dècades.
Com ho sintetitzava molt bé Bru Noya al BonDia, després de la I Guerra Mundial (1914-1918) es va desfer l’històric imperi otomà i en aquell territori van néixer diversos nous estats.
Però el poble kurd no va aconseguir que les potències vencedores d’aquella guerra respectessin el compromís d’organitzar un referèndum que els permetés tenir un Estat propi. L’any 1920, amb el tractat de Sèvres, es va prometre als kurds un territori autònom però el tractat de Lausana del 1923 va segellar la seva partició entre diversos estats, condemnant-los així a una marginalització que s’ha anat perpetuant. El poble kurd va quedar esquinçat i el seu país, dividit entre quatre estats.
Des d’aleshores els kurds han estat víctimes de polítiques d’assimilació forçada, de prohibicions lingüístiques, de desplaçaments de població i de repressions sanguinàries.
La població kurda es concentra així al nord-oest de l'Iraq, al nord de Síria i a l’est de Turquia. Els kurds són la segona minoria de l'Iran pel que fa a la població i es troben principalment assentats a les seves fronteres occidentals.
Oposats al règim teocràtic de Teheran, amb el qual s’han enfrontat de manera intermitent des de fa diversos anys, els kurds d’Iran compten amb diverses faccions armades que advoquen per la secessió o una autonomia més gran dins de la República Islàmica. Cinc d’aquestes faccions van anunciar el 22 de febrer passat –sis dies abans que comencés l’agressió militar de Washington i Tel-Aviv–, una coalició per “lluitar per la democràcia, la justícia i els drets nacionals del poble kurd a Iran”, segons va publicar el portal Rojhelat Info, especialitzat en assumptes kurds.
Entre febrer i setembre del 1988 el règim iraquià de Saddam Hussain va endegar una campanya d’extermini sistemàtic contra la població kurda. Aquella operació va mobilitzar importants mitjans militars: bombardeigs aeris, deportacions massives, execucions sumàries i ús d’armes químiques.
Es va destruir més de 4.500 pobles i centenars de milers de persones foren desplaçades fora dels seus territoris.
S’ha estimat en cent vuitanta-dos mil el nombre de morts d’aquell genocidi.
L’any 2005 el Tribunal Penal Internacional de la Haia va declarar que s’havia comès un genocidi contra els kurds en aquella operació del 1988.
Reconèixer avui el genocidi dels kurds a l'Iraq no significa tornar a obrir les ferides passades sinó impedir que res de semblant es reprodueixi. La memòria és una protecció contra la barbàrie.
La història ens ensenya que la negació de l’evidència obre la porta a nous crims contra la humanitat.
Jo em rebel·lo contra aquesta situació. No em resigno. Davant situacions com aquestes esdevé necessari defensar els drets de la persona humana i el conveni europeu dels Drets de l’Home, sense esquerdes ni ombres. Deixem de pensar com haurien de ser les coses i prenem nota de com són. I, sobretot, de com s’han tornat.
En uns moments en els quals la guerra a l'Iran permet visualitzar la tragèdia històrica del Kurdistan convé fer memòria i ajudar el poble kurd.
Reconèixer el genocidi és un acte de justícia, de dignitat i de responsabilitat col·lectiva.