El llac dels ‘cignos’

M’ho vaig perdre, tu. Em refereixo a El llac dels cignes de l’altre dia a Escaldes. I ara m’explica la meva amiga Alba que la gràcia de tot plegat era que al segon acte, quan Odette fa l’aparició estel·lar i el bon príncep Sígfrid hi cau rendit, resulta que no és un cigne, sinó un cigno, tan gràcil i delicat com vulguin, però un cigno. Oh, quina dramatúrgia revolucionària. En realitat, res de nou sota la capa del sol. Els minyons heroics de la CUP, paios barbuts i amb una veu més greu que un baix profund, fa anys que es refereixen a ells mateixos en femení. És clar que sí. El problema, cansa repetir-ho, no és que un se senti Odette. Els sentiments són lliures i jo mateix em sento avui tot un explorador victorià. Burton, sense anar més lluny. El problema és que pretengui que els altres veiem Odette en un senyor que marca bíceps i paquet. A part que Txaikovski deu estar content d’aquesta audàcia apropiacionista. En fi, aquesta gesta escènica coincideix amb la notícia que els grups de la majoria al Consell pretenen obligar per llei que els mitjans de comunicació utilitzin un llenguatge “inclusiu i no sexista”. A falta de concretar l’ocurrència, sembla que haurem de desdoblar el gènere, perquè ara des del cap de Govern fins a l’últim conseller de Comú es pensen que parlant de ciutadans i ciutadanes, de votants i votantes, de periodistes i periodistos, està posant el seu granet d’arena contra el masclisme. Vaja, que als consellers generals els ha donat per posar-se capa i gambeto de gramàtics. Aviat veurem un conseller fent d’Odette, i un ballarí fent de conseller. Per què no: tothom té dret a sentir-se cigno per un dia. O Molt Il·lustre.