Jo vaig ser un fetus d’allò més puntual. De fet, i he mirat de mantenir el costum un cop fora de l’úter, vaig néixer amb antelació. El meu aterratge en aquest món va agafar la família amb el peu canviat un 24 de juny de l’any del senyor de 1974, setmanes abans del previst. Feia bones, ja el primer dia, les paraules de Gómez de la Serna: l’home (el bebè, en el cas que ens ocupa) precís, que arriba a l’hora a lloc gaudeix de la mala consciència dels altres i no pateix la seva.

I bé, malgrat que no sempre ha estat igual –de jovenet, la idea de ser als llocs quan toca em relliscava bastant– podria dir-se que avui en dia se’m pot considerar una persona d’allò més formal, que fins i tot, com en la meva entrada en escena, intenta anticipar-se una mica al moment en qüestió, perquè mai se sap. Ah, la puntualitat, aquell lladre del temps, que deia Oscar Wilde... Però no tothom és igual, i les raons poden ser diverses. D’una banda, diuen els experts, pot passar que algú creixi en un ambient on, o bé la gent és descaradament impuntual, la qual cosa genera certa imitació, o que sofreixi la proximitat d’algun psicòpata que no tolera ni un minut de retard; el segon context sol desembocar en ansietat, rebuig i, en última instància, rebel·lió que mena a la impuntualitat més militant. El tema també pot dependre de quina dimensió temporal tinguem més en compte en la nostra vida diària. És a dir, qui pensa molt en el futur acostuma a arribar quan s’espera, mentre que si, per contra, el que et va és viure el present, és normal que aterris quan et passi pels ous. Així anaven les coses, ho he dit amb anterioritat, en els meus anys adolescents. No patia gens, valorant que a les noies dipositàries dels meus afectes podia molestar-les la meva inclinació “present”, i és per aquest motiu que sempre arribava quan ja havien marxat, elles que eren més “futures”, acompanyades per mascles més complidors que jo amb qui compartir els seus encants. Tot plegat va condemnar-me, sense ser-ne conscient, i ben lluny del que jo hauria desitjat, a llargs períodes d’onanisme solitari, malgrat que a l’època mai vaig establir-hi cap relació causa-efecte. 

En fi, que tampoc no és que hàgim descobert res de nou. Segurament tot això que dèiem està relacionat amb una conjunció dels factors que hem anat desgranant, i d’altres que potser hem obviat. En qualsevol cas, i per molt que els darrers anys, ja ho he dit, puc afirmar que m’he tornat un paio seriós, en aquests menesters, hi ha un instant al qual escolliria no presentar-me amb més anticipació de l’estrictament necessària. Parafrasejant aquella dita que tots haurem sentit en alguna ocasió, no és que m’espanti gaire, la mort, però preferiria fer-hi tard.