Els bascos anomenen el mes de febrer otsaila, que literalment vol dir el mes dels llops. Aquests vint-i-vuit dies aparentment curts, comencen amb la festivitat de la Candelera, data en què moltes cultures apliquen una mena d’oracle per esbrinar quina serà la llargada de l’hivern: “Quan la Candelera plora, l’hivern és fora, quan la Candelera riu, l’hivern és viu”. De fet, la nostra versió pirinenca d’aquest intent de previsió meteorològica es basa en el comportament de l’ossa, que en aquesta època està hivernant en el seu cau escollit a la tardor. La dita ho recull perfectament: “Per la Candelera l’ossa surt de l’ossera, i si troba que fa bo, se’n torna a fer un gaitó”. 
L’ossa, o si preferiu, artz, martin i onso en les altres llengües vernacles del Pirineu, és un animal que no podem extreure de cap manera de la nostra mil·lenària cultura. Apareix en infinitat de llegendes, està estretament lligada a la nostra mitologia des de fa mil·lennis, representada pictòricament des del Paleolític, i sovint, protagonista de proves iniciàtiques que realitzaven els nostres ancestres, per demostrar el seu valor a la resta de la comunitat. Recordar també que les festes de l’os de la nostra serralada han estat elevades a la categoria de patrimoni mundial per la Unesco, i que, darrerament, la tradició ha estat feliçment recuperada a Canillo.
Com a protagonista del nostre romànic pintat, apareix en molts dels frescos i pintures sobre taula conservats fins avui. En alguns absis, com els de Ribera i Esterri de Cardós, el lleó que representa Sant Marc està substituït per la curiosíssima representació de l’os bru pirinenc. Un altre exemplar espectacular és el que apareix pintat, negre sobre fons roig, en el conjunt del baldaquí de Tost, cap i casal de la històrica vall homònima urgellenca.
A part d’aquests, cal destacar la representació d’ossos en un dels llibres més espectaculars que ens ha llegat l’art gòtic: el Llibre de la caça, l’autoria del qual recau sobre Gastó Febus, un dels nostres cosenyors més famosos. Per cert, si visiteu el castell de Foix, en el seu renovat museu, podreu gaudir d’una excel·lent proposta expositiva per conèixer aquesta magnífica obra miniada. 
Enguany quan despertin els nostres ossos (desconec si van fer cas l’altre dia a la ploranera Candelera), podrem constatar que la seva població haurà superat el centenar d’exemplars. Si ens atenem que l’animal s’havia extingit fa molts anys dels nostres paratges, hem de convalidar que el programa de reintroducció ha estat un èxit rotund. Altra cosa és la felicitat que transmeti la notícia, diferent amb els que, com jo, hem estat entusiasmats amb el projecte des dels inicis, i els que per diferents raons, ben legítimes, no els ha agradat mai la idea.
Fa anys que defenso el retorn de l’ossa. Crec fermament que pot ser un revulsiu social, econòmic i cultural per als habitants del Pirineu, i poso sempre un exemple d’èxit: el cas d’Astúries. Allí, molts ramaders han sabut veure el potencial de la seva presència, duplicant els ingressos combinant les activitats agropecuàries tradicionals amb el turisme rural que atreu aquest meravellós plantígrad.  
A part, en un món cada cop més extremista, on és fàcil assenyalar bocs expiatoris, l’ossa apareix com una excusa perfecta per culpar-la dels mals que afecten el sector primari. Però no, aquests els hem de trobar en altres llocs, en capitals properes i més llunyanes, que ofeguen les explotacions amb tones de normativa i burocràcia absurda, així com la lentitud a l’hora de cobrar les indemnitzacions dels danys provocats per la fauna salvatge de tota mena. 
Pe descauç significa peu descalç en occità. Així anomenen els nostres veïns del nord al plantígrad per la seva peculiar petjada. L’ossa és part del nostre patrimoni, per això hem de preservar-la per a les generacions futures.