El llibre

Amb l’eloqüent títol de El infinito en un junco, la saragossana Irene Vallejo recorre l’antiguitat grecollatina per descriure i explicar com es va produir el naixement del llibre i la configuració del món de la lectura tal com arriba fins als nostres dies. De debò, ben bé no existeixen novetats essencials en la producció i en el consum dels llibres. Allà se’ns exposa que l’original llatí liber –paraula de la qual prové el nostre llibre– refereix l’escorça d’un arbre, en concret la capa que separa la fusta de l’escorça exterior. També se’ns diu que el mot grec biblión fou emprat prenent com a referència la ciutat de Biblos, especialitzada en l’exportació de papirs.

Però potser no és l’objecte, sinó l’ús que d’ell en fem, el que més pot interessar-me avui. A l’italià Nuccio Ordine li crida l’atenció allò que anomena a l’afortunat títol del l’assaig L’utillità dell’inutile –cito el títol original tot i disposar de l’edició castellana–, on cataloga i comenta les cites d’antics i de moderns que han parlat de la particularitat del fet literari, del fet artístic i del coneixement, és a dir, les virtuts i les capacitats d’aquell coneixement i aquella activitat que aparentment no reporta beneficis. No és el primer que, fruit dels canvis provocats per la crisi del 2008 i de les tendències que la motivaren, es pronuncia a favor del desinterès i de la independència del mercat en el camp de les humanitats. I en no ser el primer, potser el seu discurs es vicia amb algun lloc comú que es reitera –la insistència en la mercantilització trobo que és, per insistent, carregosa. La seva contribució té el valor, però, de compilar i de descobrir tots aquells exploradors que, com resa el títol del diari de rodatge i experiències de Werner Herzog, “conqueriren l’inútil” i ens ho explicaren.

El mètode no és, tampoc, nou. Ja Montaigne l’hi dedica un dels seus cèlebres assaigs. És a Los libros –capítol desè del llibre segon dels seus Essais, que cito en castellà per ser l’idioma de l’edició de què disposo– on el senyor de la Muntanya ens parla de l’ús que ell en fa, dels llibres. Distingeix tres categories. La primera és la dels llibres “simplement agradables”, on col·loca els seus moderns. En la mateixa categoria situa els llatins –amb especial consideració per Virgili–, amb l’especificació que els prefereix per seguir el propi camí. L’altra categoria és la de les lectures on es combina plaer i profit, on aprèn a “ordenar” les opinions i els costums. Finalment, la darrera categoria és la de la història, on considera que hi apareix el coneixement que cerca de la humanitat, la vida d’aquesta en la seva integritat, diversitat i veritat. L’autor cerca plaer, profit i coneixement en la lectura i en recol·lecta el resultat i el posa a la nostra disposició com Ordine: “En efecto, hago decir a los demás, no como guías sino como séquito, lo que yo no puedo decir con tanta perfección, ya sea porque mi lenguaje es débil, ya sea porque lo es mi juicio”.

A propòsit, creu Irene Vallejo parlant d’Alexandria: “Quizá por primera vez, los griegos entendieron que las frágiles palabras de los libros eran una herencia que sus hijos y los hijos de sus hijos necesitarían para explicar la vida”. Explicar la vida, res de més útil.