De vegades em desvetllo. Obro els ulls i et miro. Giro el cap i el veig. Soc al mig. És una de les millors sensacions que he tingut mai. Amb la tranquil·litat de la foscor, m’agrada veure’t dormir, notant la calor del teu pare. Per a mi això és la felicitat. I no vull res més. Veig com cada cop ocupes més tros del llit i m’adono que ja ets un nen. Molts cops rius mentre dorms. Altres veig que tots dos, amb els braços en alt, dormiu en una postura idèntica, i ric. Són moments nocturns que em fan reflexionar on soc, qui soc i quina sort tinc de tenir-te, de tenir-vos. Tanco els ulls, i amb un somriure recupero el son, naturalment. Sona el despertador, ens besem. El dia no ha començat encara i ja ha passat el millor moment. Després discutim perquè et costa llevar-te, jo tinc pressa i tu no vols vestir-te. Quan ens dirigim al quarto de bany, i abans de rentar-nos la cara, decidim fer les paus. T’acompanyo al casal d’estiu i allà escolto una d’aquelles converses entre mares. Una diu: “Això de dormir junts és molt dolent, perquè els acostumes i després no volen dormir sols.” L’altra contesta: “El meu sempre ha dormit al seu bressol, només em faltava això a mi.” Ja fa temps que m’escapo d’aquestes converses de doctores en criança i que consideren que s’ha de seguir un patró per a tot. Però avui no me n’he pogut estar. Em giro i els dic: “No sabeu el que us perdeu!” No els aniré a explicar que hi ha molts estudis científics que expliquen els beneficis que té el llit familiar per a l’infant i el seu desenvolupament. No els ho explicaré perquè, de fet, no ho fem per aquests estudis, sinó perquè ens surt així. Perquè per a mi criar no és forçar normes per edats, sinó actuar naturalment.
