“El cor d’una mare no és només un múscul que batega sense parar. És un lloc màgic on passen coses absolutament extraordinàries.” Aquesta és la contraportada del conte Cor de mare, de Bernardo Carvalho. Un regal especial que em van fer el cap de setmana passat a Sort, a Lo Llumener, el Festival pirinenc de literatura infantil i juvenil. Aquest esdeveniment em va fer reflexionar sobre la importància de com es conten les històries. Alguns contes sense lletra oferien aquest joc de la interpretació (només cal veure les portades dels mitjans aquests dies). Entrar a Sort va ser com entrar per màgia en una pàgina d’un conte. Ens convertíem en cavallers, gegants, princeses o monstres, i fins i tot plantes, per què no? Vaig desitjar quedar-me allà, en un bosc, ser amiga de les bèsties i viure en un castell, o en un vaixell, i volar amb un drac, o volar jo sola, i tenir poders màgics... I fugir, fugir, fugir d’una realitat que no m’agrada, plena d’injustícies, de violència i d’odi, una realitat en què unes regles que venen de molts i molts anys manen una societat que no és aquella, la de fa tants i tants anys, caduca. Allà vaig poder evadir-me, desconnectar, i com a mare el meu cor va bategar content en veure el meu fill en un entorn màgic. Lluny de la malícia, dels crits forts, dels rostres amb sang. On el Llop fins i tot comparteix un pastís amb la Caputxeta. I així vull que continuï bategant, content perquè el meu fill es pugui criar en uns carrers sense odi, on tothom pugui dir-hi la seva i només regni la bandera del respecte. Perquè no volem “bons i dolents”. Perquè vull construir el meu relat, i que em faci bategar el cor de felicitat en veure el meu fill en un món més just.
