Soc una antiga alumna del Lycée Comte de Foix. Recordo aquell centre com un lloc d’excel·lència, on es valorava el respecte, el rigor acadèmic i que a més comptava amb un clima d’estudi seriós. Per això em sap greu llegir tantes veus crítiques que apunten a una pèrdua progressiva d'aquest prestigi de què gaudia el centre. Un centre que per a molts de nosaltres ha estat molt més que una escola: ha estat, i encara és, part de la nostra història personal. Per això, fa dies que una qüestió em ronda pel cap: el Lycée se’n va en orris?
És evident que els temps han canviat. El centre ha experimentat un increment considerable d’alumnes els darrers anys, fruit d’un país cada cop més divers i d’una societat en creixement. Aquest augment, positiu en molts dels aspectes, també ha comportat aules més plenes, grups més heterogenis i una barreja de cultures i visions diferents sobre què volen dir conceptes com la disciplina, el respecte o l’autoritat. Aquesta riquesa cultural és un valor, però també planteja reptes enormes si no es gestiona amb prou eines i sensibilitat.
El que més em preocupa és que, dins d’aquest context, una part minoritària, però sorollosa de l’alumnat, sembla haver perdut totalment el respecte pels professors i les normes. No vull pas generalitzar. Al Lycée hi continua havent molts alumnes brillants, educats i implicats. Però no es pot ignorar que hi ha qui insulta professors, destrueix material o intimida companys. I tot sense que les conseqüències d’aquests actes estiguin prou clares.
Els professors, segons relaten algunes famílies, sovint es veuen desautoritzats davant de tota la classe. I a més, es queden sense tenir el suport efectiu per part de l’Administració. Això crea un sentiment d’impunitat que s’estén com una taca d’oli. Els docents estan esgotats, i els alumnes que volen aprendre han de fer-ho enmig d’un soroll constant, tensions i, en alguns casos, fins i tot por.
Em pregunto si el problema és que potser ja no es vol exercir la mateixa fermesa que abans. Que potser es confon disciplina amb autoritarisme, o es té por d’afrontar les conseqüències que poden derivar-se d’una sanció. Però l’educació, perquè sigui realment inclusiva i de qualitat, també necessita tenir marcats uns límits clars. No podem oblidar que sense disciplina no hi ha llibertat per aprendre.
I tot això és especialment delicat en un centre com el Lycée, que sempre havia estat un exemple al nostre país de rigor i excel·lència. No es tracta d’una escola qualsevol: té una trajectòria que el fa, encara avui, referent a Andorra. Però aquest referent no es pot mantenir si hi ha alumnes que actuen sense respecte i sense fre, mentre la resta –tant alumnes com professors– són els qui n’han de pagar les conseqüències.
No és massa tard. El Lycée té molts motius per sentir-se orgullós: els seus èxits acadèmics, esportius i culturals continuen existint. Però si volem que torni a ser el centre d’excel·lència que molts recordem, caldrà recuperar la valentia de posar límits, d’exigir respecte i d’establir normes clares per a tothom. Perquè només així, aquesta escola podrà afrontar amb èxit la complexitat –i també la riquesa– d’un alumnat cada dia més nombr