Últimament sembla que ha tornat aquella antiga pràctica de demanar un qüestionari previ quan se sol·licita una entrevista a algun càrrec públic o a un responsable d’un determinat servei o entitat social. Aleshores un torna a tenir la sensació que no hem avançat gaire pel que fa a la normalització de la tasca periodística, si comparem la situació existent a Andorra amb la d’altres països propers. I és que no està tan lluny aquell temps −parlo d’ara fa al voltant d’una vintena d’anys− en què, sobretot els responsables polítics, no volien concedir entrevistes que no fossin amb qüestionari previ i per escrit, davant del temor que no es transcriguessin fil per randa les seves paraules. Aquesta pràctica, com no podia ser d’una altra manera, va anar desapareixent progressivament, ja que s’ha anat entenent cada vegada més el paper que juguen els mitjans de comunicació en una societat democràtica. S’entén que quan algú acaba de fer-se càrrec d’una nova responsabilitat pugui demanar al periodista un guió indicatiu de per on pot anar l’entrevista, si més no perquè aquesta tingui més contingut. El que no és de rebut, però, és que això es faci de manera automàtica i repetitiva, com si fos un costum (m’estalviaré de donar exemples concrets per no ferir sensibilitats, tot i que alguns són reincidents en aquesta pràctica). I és que sobretot els càrrecs públics, ja sigui dels Comuns o del Govern, haurien d’entendre que una de les seves funcions, inclosa dins del sou que estan cobrant, és informar la ciutadania del que estan fent o pensen portar a terme en el futur.
