Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Bru Noya

Bru Noya

Periodista

 

 

El malson de la cuina




A partir de certa edat, la vida va de perdre i conformar-se. Així que, negat per tot el que és la cuina, els meus anhels de posar-me algun dia als fogons o a la vitroceràmica no passen de veure programes de televisió com Masterchef en les seves diverses versions: normal, júnior, tercera edat, famosos, assassins en sèrie, candidats electorals o invertebrats. També puc seguir les versions francesa, canadenca, australiana o americana. En trobo a faltar una d’argentina on els concursants, arribats de San Miguel de Tucumán, Rosario o Salta, presentin les seves creacions a un jurat format per una balladora de tango, Maradona, un psicòleg de Buenos Aires, el duet Pimpinela, i Bigote Arrocet.

L’oferta és interminable: Top Chef, Cuines, Pesadilla en la cocina, Hell’s Kitchen, Jamie at home o Le meilleur pâtissier. La febre per imitar els grans cuiners ha provocat que en qualsevol racó del rebost aguaiti el perill, com un depredador ensumant la sang. L’única precaució que hem hagut d’adoptar durant algunes generacions ha estat la de posar les paelles al foc amb el mànec cap a l’interior perquè algú no les fes caure en passar. O, com a molt, la d’aguantar la part posterior de la centrifugadora de l’enciam no fos el cas que es propulsés fins a l’estratosfera. Ara et pot esclatar un sifó mentre prepares una crema anglesa o que l’aigua del Roner creat per Joan Roca es mogui massa i acabi generant un tsunami que inundi el teu pis i els dels veïns.

Els nens i les nenes ja no volen ser models, astronautes i futbolistes. Ja no es preparen entrepans de Cola Cao, ni roben Bollycaos a les botigues. Ara només mengen coses que portin esferificacions, nitrogen líquid, quinoa, tofu, un polsim de cerfull, un rajolí decoratiu de vinagre de Mòdena, i mig milió d’espècies de l’Himàlaia o dels Andes, tot prèviament desconstruït i acabat de produir en un forn antigravitatori. Ho elaboren ells mateixos davant la passió dels pares, que no paren de fer-los fotos i de penjar-les a Instagram.

Sort que la vida no m’ha portat pels camins de la cuina, perquè m’hauria empipat molt que després d’anys a escoles d’hostaleria, nits senceres experimentant als fogons de casa i hores de treball per aixecar un restaurant, entri a la FNAC i em trobi un llibre de receptes d’un nen de deu anys, un altre d’un torero que ha acabat fitxant per Vox i un tercer d’una bloguera.

Ja ho deia Cantinflas que “per parlar [o escriure] de les coses, cal fingir coneixement de causa”. Tinc poca capacitat de fingiment i per això cada vegada que se’m proposa aprendre a cuinar, em converteixo en Hiroo Onoda, aquell soldat que no va fer ni cas al fet que el Japó havia firmat la rendició i que va allargar la Segona Guerra Mundial fins al 1974 emboscat a les Filipines. També em podria fer l’orni, que és l’adaptació al català del malnom amb el qual era conegut el Suec Levov, el personatge rectíssim i turmentat de La pastoral americana, de Philip Roth perquè, entre les seves virtuts hi figuraven les d’un home enèrgic, decidit i dinàmic. A tot arreu. Menys a la cuina.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic