La mare és d’estiu. Ara que som oficialment a la tardor, pateix d’astènia. El seu cos sembla respondre a la pèrdua de llum com si fos un organisme vegetal vulnerable a un virus. Fa temps vaig escriure una columna en aquest mateix espai titulada Citrus tristeza virus, que tractava sobre una malaltia que ataca les arrels dels tarongers i els condemna a una decadència silenciosa. El fruit, a vegades, encara sembla sa, però l’arbre ja ha iniciat la seva marxa cap a la sequera interna. Amb la mare passa una mica igual: el rostre conserva la vitalitat de sempre, però darrere els ulls es percep un desgast subtil, una tristesa microscòpica que amplifica amb paraules i gestos.

Potser és casualitat, o potser és una metàfora inevitable, que Andorra pateixi també d’ull sec. Ho diuen els oftalmòlegs: la sequedat ocular és cada vegada més freqüent, agreujada per la calefacció, els aires condicionats i les hores davant de les pantalles. I tanmateix, ells mateixos ens recorden la importància de les llàgrimes. No només lubriquen i protegeixen. Són la primera defensa contra la vulnerabilitat. En un país on la neu i el sol intens poden cremar les còrnies, la falta de llàgrimes esdevé gairebé un diagnòstic col·lectiu.

Aquí és on tot s’alia: la mare amb la seva astènia, els tarongers amb el seu virus, i nosaltres amb els ulls ressecs. Perquè potser la clau és precisament aquesta: la dificultat per plorar, per deixar sortir allò que ens pesa. Les llàgrimes no són només química, són un llenguatge antic que el cos utilitza per explicar el que la paraula no arriba a dir.

Fa uns anys vaig descobrir el projecte The Topography of Tears. La fotògrafa Rose-Lynn Fisher va observar centenars de mostres de llàgrimes al microscopi i en va retratar la morfologia. El resultat és sorprenent: cada tipus de llàgrima −de dolor, d’alegria, d’alliberament o d’estrès− dibuixa un paisatge diferent. Algunes semblen deserts esquerdats, d’altres recorden mapes de rius, d’altres encara, teixits orgànics que s’entrellacen. És com si cada emoció deixés la seva empremta en una cartografia íntima, i cada plor contingués la memòria d’un terratrèmol interior.

Quan ho vaig explicar a la mare, em va dir: “Veus? No totes les llàgrimes són iguals, com no totes les tristeses ho són.” Ella, que es resisteix a plorar perquè diu que és inútil, es guarda les llàgrimes. Però potser alliberar-les seria justament la seva manera de regar-se, de recuperar el sol que tant li falta quan la tardor avança.

M’agrada pensar que, si poguéssim posar les seves llàgrimes sota un microscopi, hi trobaríem patrons que expliquen aquesta fragilitat estacional. I que, de la mateixa manera que els tarongers malalts encara poden donar fruit durant un temps, ella també pot florir encara que el cos reclami ombra.

Potser la veritable topografia de les llàgrimes és recordar-nos que cap desert és etern.