Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Carles Sánchez

Carles Sánchez

Estudis Literaris

 

 

El mar




Trobo a faltar el mar. Aquest any no l’he vist. La circumstància no ha acompanyat. Tampoc gaudeixo d’una casa a la costa per anar-hi durant les vacances. I cercar un hotel o llogar un apartament era arriscat aquest estiu. Podria haver estat valent i buscar una ubicació per passar uns dies prop del mar. Però no ha estat així. 
A la gent que vivim a la muntanya ens atrau amb força el mar. Recordo la primera vegada que el vaig veure, la Mediterrània, prop de Salou –una història molt andorrana–. En els quilòmetres que separen Salou de Cambrils es forjaren les meves primeres visions del mar, les meves primeres consideracions del mar. L’aigua salada, la sorra fina, caminar i caminar a la platja, fer passes vers el mar fins a deixar de tocar el fons, nedar amb la por d’anar gaire més enllà, cercar amb la mirada els pares a la costa i mirar cap a l’altra banda, com si no hi hagués un límit, i témer abandonar-se al corrent i sentir pena per deixar sola la gent de la costa. 
Més endavant vaig conèixer l’Atlàntic, al Cantàbric, a Tenerife, a Madeira, a Portugal, a França, a Irlanda. El fred, un fred antic, un fred blau com l’aigua de la roca volcànica. I també vaig descobrir la força irremeiable de la profunditat, el rossec constant, la tracció de la ressaca, les onades arrissades de blanca cresta. Nedar amb la sal als llavis, el fred estimulant el cos, nedar a favor del corrent lliscant dins les ones. I respirar la brisa des de la sorra negra, l’olor del trencament de l’aigua a les roques, el so ensordidor de l’impacte, l’arrossegar de les pedres a la platja, quan hom se les endú mar endins per formar-les i polir-les en el temps geològic. 
Puc visitar el mar, avui, en aquesta columna. Puc visitar-lo quan les restriccions ens permetin viatjar de nou a la costa. Podré veure’l de nou aquest any o el vinent. Acudeixo, ara que el trobo a faltar, a la poesia de Borges, i allà ho veig clar: “Antes que el sueño (o el terror) tejiera/ mitologías i cosmogonías,/ antes que el tiempo se acuñara en días,/ el mar, el siempre mar, ya estaba y era”. Y puc tornar a Baroja, a Melville, a De Luca, a Stevenson, a Hemingway, a Homer i també a cercar de nou el mar en altres veus. 
I puc tornar a Neruda i llegir, a l’Oda a la esperanza: “(...) y el mar, el mar,/ aroma/ suspendido,/ coro de sal sonora,/ mientras tanto,/ nosotros,/ los hombres,/ junto al agua,/ luchando/ y esperando/ junto al mar,/ esperando”.
Tornaré, doncs, a les pàgines on he vist el mar.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic