A la sessió de preguntes del passat 15, em va sorprendre el control que té Espot del cens de militants de DA. Em va recordar el conte de Jorge Luis Borges Funes, el memorioso, en què relata que Cir, rei dels perses, sabia el nom de tots els seus soldats. Deixant a banda el dubtós respecte a la llei de protecció de dades, l’exhibició memorística del cap de Govern em va impressionar.
Em va preocupar, en canvi, el desconeixement que va mostrar el senyor Cerni Escalé de conceptes, lleis i del funcionament del monopoli energètic andorrà. Les intervencions al Consell s’han de cuidar, el respecte a ciutadans i a la cambra reclama un treball de preparació, evitar arguments fal·laços basats en llocs comuns de contorns imprecisos: talent, publicitat, transparència. Sabent les capacitats retòriques del cap, s’han de preveure les seves rèpliques i la manera de no quedar-se sense arguments.
Algunes d’aquestes llacunes del líder de Concòrdia les va posar en evidència Espot; la primera, l’oblit del que diu la llei reguladora de l’ens públic; la segona, la confusió entre una entitat de dret públic de caràcter comercial i industrial amb una agència independent, com el Raonador del Ciutadà o l’Agència Andorrana de Protecció de Dades.
Altres, com la insistència d’Escalé a qualificar el nomenament com un cas de “portes giratòries”, no van atraure l’atenció d'Espot. Arreu, el concepte de revolving doors significa el pas d'una persona d’un lloc de l’executiu a una societat privada i viceversa. Incomprensiblement, Escalé va comprar la demagògia populista de Montaner, Vox i altres dretes extremes.
El nomenament de Calvó no és un cas de portes giratòries; em remeto a les definicions del Greco i de Transparency International; hi ha revolving doors quan hi ha moviments de professionals que passen de treballar en el sector públic per aprofitar l’experiència, coneixement i contactes adquirits durant el seu càrrec i posar-los al servei del seu nou patró privat. Les “portes giratòries inverses”, o sigui el pas del sector privat al sector públic, són també motiu de preocupació d’organitzacions que lluiten contra la corrupció, la informació privilegiada i el tràfic d’influències. A Andorra, amb la sobrevaloració de l’experiència en el sector privat, hem normalitzat –encoratjat?–  des de fa dècades el moviment desregulat de professionals des del sector financer i la sanitat privada a llocs de responsabilitat polític i a l’inrevés.
Aquests conflictes d’interessos no es resolen amb reaccions impulsives; no hi ha dubte que a Andorra cal fer una regulació de les vertaderes “portes giratòries”; l’objectiu no és tancar-les enterament, sinó prevenir abusos per part d’ambdues bandes que podrien aprofitar les xarxes de contactes i coneixement privilegiat que han obtingut per treballar en un o altre àmbit.
Tot això implica reflexió, pensar. Però pensar és costós i cansat, com deia Daniel Innerarity en un recent article a El País. 
En el cas de FEDA, la reflexió hauria d’anar, entre altres, sobre un clima laboral perniciós que ha fomentat una greu sagnia de talent intern; també sobre el paper que han de dur les seves filials, que han gaudit d’uns privilegis monopolistes que sobrepassen les previsions legals i, en tercer lloc, no retardar més la regulació dels contractes atorgats pels poders adjudicadors que operen en els sectors de l’aigua, l’energia, les telecomunicacions, els transports i els serveis postals. Aspectes que, més enllà de personalismes, tenen una evident incidència en el paper de l’ens que dirigirà la senyora Sílvia Calvó.