Bé, doncs, vist que no s’ha desfermat la mare de totes les batalles i seguim vius –o que s’ha tornat a desactivar l’última bravata del pallasso pedòfil– podem tornar a les nostres misèries quotidianes. Ja saben, aquell dia a dia en què seguim patint que la nostra classe política més propera ens vagi prenent per ximpletes. Hauran tingut la paciència, alguns, d’anar seguint aquest embolic muntat a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell al voltant del concurs per incorporar un tècnic que a Antifrau li ha odorat tan resclosit. Continua sorprenent les voltes i revolts que han fet els diversos grups per embolicar la troca, no demanar explicacions clares, no exigir investigacions i aclariments, no posicionar-se i apel·lar al qui dia passa, any empeny. Dic que ens prenen per gent no particularment llesta, als votants, perquè confien que tot plegat quedi en una tempesta de dos dies, que capejaran el temporal i que després, obligats com estem a ocupar-nos dels nostres problemes –els que ells ens haurien d’ajudar a solucionar– ens n’oblidem. En el súmmum del cinisme, arriben a confessar-ho de viva veu. Ells, a presumiblement seguir practicant el que el ciutadà percep com un comodíssim intercanvi de cromos un cop arriben a les institucions: jo et col·loco aquí i tu m’endolles a mi. És justa la percepció? Haurien d’esforçar-se a esclarir-ho.
En tot plegat, crida particularment l’actuació –perdó, la manca d’actuació– la fredor que frega el menfotisme, la tebiesa, de la CUP, una formació que ha fet bandera de l’honestedat i la intolerància amb la corrupció. Semblen més alarmats amb la contundència de les preguntes de la premsa que amb la situació.
Fan bo aquell derrotisme del ciutadà quan percep que tots són iguals i, molt perillós, obren la porta a experiments que no voldríem veure en pràctica.
