Des de temps immemorial per poder dominar el temps, per poder tenir bonança o bé per tenir pluja, la humanitat posava la mirada als cels i als déus. És així com els sacerdots de totes les religions han intervingut com a mitjancers entre el poble i la divinitat. A casa nostra aquestes intervencions es feien (i es fan) sota el nom de rogatives, pregàries molt solemnes que es fan per demanar la pluja i també per demanar que s’acabi. A vegades servien per demanar que les plagues dels camps, com ara erugues o insectes, desapareguessin.
A l’antiga Roma ja es feien grans festes amb professons pels camps amb aquest mateix fi. A casa nostra hi ha diversos exemples recollits en la memòria popular, els goigs i les Consuetes (llibre on es recull la tradició, la consuetud d’una església o comunitat). A tall d’exemple us citaré la Consueta d’Encamp, que data del 1696 i on el seu autor, mossèn Ignasi Coromines, ens parla directament d’aquesta setmana de rogatives, que es feia cada any el mes d’abril per tal de demanar el favor del cel envers els habitants del poble i de les seves collites.
Aquella Consueta ens explica que es feia una professó durant cada dia de la setmana i s’anava visitant i celebrant missa a cadascuna de les ermites de la parròquia: Sant Marc i Santa Maria, Sant Miquel de la Mosquera, Sant Jaume dels Cortals, Sant Romà de les Bons, Sant Romà de Vila... i el darrer dia tots els parroquians d’Encamp, i d’altres parròquies que s’hi volguessin afegir, pujaven en solemne professó a trenc d’alba, amb atxes (espelmes grans) i resant les lletanies i el rosari fins al Santuari de Meritxell, on devotament imploraven favors especials a la Mare de Déu de Meritxell, ja que era (i és) especialment miraculosa, i encara més, amb els temes meteorològics, fet pel qual és molt especialment venerada per tal de demanar el seu favor envers la pluja, tal com ens explica Narcís Camós en la seva monumental obra El Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, impresa a Barcelona el 1657. Només hi hem de buscar el Bisbat d’Urgell i allà de seguida trobarem escrit: “Nuestra Señora en Meritxel, en San Saturnino de Canillo en el Valle de Andorra, la qual está en un lugar llamado con ese nombre, y es sufraganea de Canillo. Es muy devota, y la visitan por necessidades de agua, de Santa Eulalia de Encamp y de la su parroquia, con que experimentan los deseados consuelos en estas y otras necessidades”.
A les rogatives tot el poble hi participava, des del més gran fins al més petit, penseu que en depenien les seves vides. L’aigua sempre ha estat un bé preuadíssim i indispensable. Sense aigua, no hi ha agricultura, no hi ha plantes, en definitiva, no hi ha vida. Avui en dia, la seva escassetat la fa encara més preciosa. L’aigua des de temps immemorials també ha estat element simbòlic d’incomparable valor en les diferents cultures del planeta. És considerada un element purificador per la gran majoria de religions i cultes. Alguns d’aquests –cristians, jueus, musulmans, hindús…–utilitzen l’aigua especialment preparada per a aquesta finalitat. També creuen que algunes fonts o brolladors són sagrats o afavoridors. Molts temples cristians antics estan ubicats al costat de brolladors d’aigua o rius, tal com sembla ser el cas del santuari de Sant Antoni de la Grella, a la Massana.
Després de cantar totes les lletanies i haver fet les oracions pertinents, des del comunidor (o el pedrís elevat acostumat, depenent del poble) es beneïa tot el terme. A la Consueta d’Encamp no s’especifica si treien algun sant en particular per intercedir prop de Déu i demanar el seu favor, tal com sembla que és costum en altres indrets. Una vegada havien acabat la setmana de les rogatives, es feia una solemne missa d’acció de gràcies a l’església de Sant Marc i Santa Maria. Aquest és un costum que perdurà a algunes parròquies fins ben entrat el segle XX i que encara avui en dia perviu a casa nostra i més enllà de les nostres fronteres.