El mestre

Molts autors meritoris no gaudeixen de reconeixença en vida. Fins els artistes eminents pateixen períodes d’oblit. A alguns se’ls negligeix d’immediat i se’ls revalora passats anys de la desaparició. I n’hi ha uns quants que, essent summament apreciats entre col·legues, entesos i afeccionats, sofreixen desenganys en la cerca devers amants de les arts que comparteixin la meravella que les nodreix: promotors honestos, admiradors entusiastes, investigadors sagaços. En aquest sentit, la popularitat de Sergi Mas contrasta amb una projecció pública que no es correspon amb la vàlua a bastament demostrada. El mestre ha viscut etapes felices i moments gloriosos, i és altament estimat, però sovint feineja amb pena i dificultats vàries sense rebre la merescuda recompensa de recepció, difusió (sobretot a l’estranger) i cotització. Penso que seria just que això s’esmenés en breu.
Segur que gairebé tots els que coneixem, encara que sigui mínimament, una part de la colossal suma de treballs que el mestre ha dut (i du) a terme coincidiríem a considerar-lo un portent d’inventiva, lucidesa i creativitat. En endinsar-nos-hi descobrim, en paral·lel a la profusa trajectòria en múltiples facetes artístiques i artesanals, l’escriptor, l’intel·lectual i l’ensenyant. I si examinem produccions plàstiques i escrites (la sensació s’accentua amb la profunditat espontània del discurs oral) el veiem dels capdavanters de la cultura andorrana contemporània, dipositari d’experiències fascinants i pou de sapiència acumulada, artífex d’un patrimoni intangible que parteix del món local i arriba a una dimensió universal. El tema central, recurrent, l’ànima ancestral del poble, traspua el neguit davant la dissolució de la identitat col·lectiva i apunta a la grandesa i a la misèria humanes.
Una llarga sèrie d’elements virtuosos fan que Sergi Mas pugui esdevenir (ja ha influenciat generacions anteriors) una figura exemplar (l’esperit que l’anima no deixa de ser jove) per al talent que en l’actualitat emergeix al país amb nivells qualitatius prometedors. El mestre uneix bagatge (formació exquisida, permanent), destresa (el domini de tècniques i materials, l’alt grau d’excel·lència pràctica) i el mèrit constant de l’entusiasme i la generositat, el flamareig de la il·lusió i l’interès en les produccions autòctones (i d’arreu) pretèrites, presents i futures. És un referent gràcies a l’exercici efectiu de la llibertat creadora i de pensa, el rigor minuciós i la laboriositat perseverant amb què aborda qualsevol projecte. Amb un estil inconfusible, agermana de forma magistral conceptes i posicions aparentment distants: inconformisme i tradició, seny i subversió, fantasia i realisme, joc i contemplació, academicisme i experimentació. I resignat, a pesar dels disgustos, manté l’afany d’aprendre i aconsellar, enraonar de fets simbòlics, escoltar els deixebles.