En temps històrics, la construcció de les cases pairals, així com la d’altres edificis complementaris com les eren molins, colomers o bordes estava en mans dels mestres de cases, professionals experts en el treball de la construcció, que eren a la vegada arquitectes i paletes.
El mestre de cases acostumava a responsabilitzar-se de la direcció dels treballs, i la mà d’obra era aportada pels membres de la família propietària de l’edifici en construcció, o bé podia contractar un equip d’homes. Si el treball era per a un Comú, aquest convocava una “manobra” en la que havien de participar homes de totes les cases de la parròquia. La seva feina no consistia sempre en construccions de bell nou, a vegades se’ls encomanaven reparacions, refer llosats o ampliar edificacions ja existents.
Era una feina amb una demanda poc elevada i irregular, ja que aquesta mena de treballs eren més aviat puntuals en una societat amb una relativa estabilitat demogràfica i econòmica, motiu pel qual era una feina compartida amb el treball agrícola, és a dir, es tractava pagesos amb coneixements sobre les tècniques de construcció, que eventualment es dedicaven a aquest ofici.
Els materials de construcció eren tots d’origen local: pedra per aixecar les parets, fusta per a les bigues, els solers, les finestres i portes amb els seus bastiments i la tisella de la coberta, més llosa per cobrir-la; el ferro era emprat molt puntualment en els golfos dels tancaments o els estripagecs que protegien les finestres baixes.
Bastir un edifici, ja fos una casa, una borda o altre, començava per excavar els fonaments, que no eren gaire profunds, i si es podia es buscava construir sobre roca. Les parets es muntaven amb pedres irregulars, només es tallaven una mica les de les cantonades, i s’unien entre elles amb morter de fang. A mesura que es guanyava alçada es muntaven bastides de fusta per poder anar aixecant el mur, en molts edificis encara es poden veure els orificis on anaven subjectes. Els solers eren de taulons de fusta suportats per bigues de secció quadrada. De la mateixa manera es feien les cobertes amb una biga mestra al centre, el llomar, del qual partien els cabios que es recolzaven als murs laterals, i sobre ells anava el tisellat de fusta on es col·locaven les lloses de pissarra, que a les construccions més antigues s’aguantaven pel seu propi pes, i en temps més moderns es clavaven fent un orifici a la pissarra. A l’interior, els envans que separaven les diferents cambres podien ser de diferents materials, fusta, pedra tosca, que té la característica de pesar poc, o bé un entramat de fusta i fang. A les cases hi havia altres elements a afegir-hi, com eren la llar de foc, la pica o “escuradora”, les escales, els graners, teiers, el forn, i en algun cas, no sempre, la comuna. Totes les cases tenien les parets exteriors arrebossades amb calç, al contrari del concepte actual que fa pensar que la pedra vista fa rústic.
El sistema de treball era totalment manual, des de l’excavació dels fonaments fins al muntatge de la coberta. L’únic enginy amb categoria de màquina que s’emprava era la politja, suportada per un trespeus fet amb tres troncs i amb un sistema de cordes que permetia aixecar pesos. Per tallar taulons, bigues i altra fustamenta, a les cases més antigues es feia a cops d’aixola, després es va introduir la serra, accionada manualment, i a finals del segle XIX es van començar a instal·lar les primeres serradores, que funcionaven amb força hidràulica. Tot el transport de materials es feia amb animals, les pedres es transportaven amb un carràs, una mena de trineu de fusta, amb un caixó a sobre, arrossegat per un parell de vaques o bous; les bigues eren arrossegades amb mules mitjançant una cadena que passava per un forat fet a l’extrem del tronc, totes les cases tenien dret a tallar arbres per obtenir la fusta necessària, els troncs, un cop tallats, eren marcats amb un senyal propi de cada casa.
Quan a partir dels anys 30 del segle XX Andorra va començar a créixer es va incrementar el nombre d’edificacions, els antics mestres de cases es van adaptar als nous models de treball convertint-se en el que avui es coneix com a contractistes d’obres. Si us interessa el tema podeu trobar més informació en el llibre La casa andorrana tradicional.
