El mestre tallista ens ha deixat
Àngel Pla i Vidal, nat a Barcelona l’any 1929, va arribar per quedar-se a Andorra el 1956. L’Àngel, un home especial, un home expert en una de les rames de les belles arts, tant com pocs n’hi ha hagut, ni aquí ni arreu. L’Àngel, un afeccionat entès en l’art del cinema creatiu i sobretot, sobretot, un fidelíssim sardanista, tant que no es perdia mai participar dansant en cap celebració del dia de la capitalitat de la pubilla del dia de la sardana, se celebrés on se celebrés, ell hi era, tot i que per desplaçar-se no tenia cotxe, ni tampoc sabia conduir. Se’ns ha mort, ara, aquesta setmana acabada de passar, estava ingressat a la residència del Cedre, convalescent, procedent de l’hospital de Senyora de Meritxell, on havia estat atès primer d’un ictus i després d’una infecció del remaleït coronavirus. La qüestió és que tot i ser una persona forta aquesta plaga apocalíptica que estem patint se l’ha endut.
A l’Àngel Pla, escultor, el contractà directament dels tallers d’Art de la Casa de la Caritat de l’Ajuntament de Barcelona, un antic palau barroc tocant a la Plaça dels Àngels, vora la Rambla, un home francès d’origen català, el senyor Jaume Bordas, que tenia una botigueta d’objectes per a decoració tot just davant per davant de l’antiga vegueria francesa. Aquest senyor Bordas, per demanda dels seus clients, turistes francesos, tingué la brillant idea d’instal·lar un taller on fer elements de decoració al gust tan conservador francès com són les cornucòpies tallades i daurades amb full d’or, petits mobles auxiliars, com ara consoles o cartel·les.
Devia ser per allà l’estiu de l’any 1957 que jo vaig estar en aquell taller, instal·lat una mica abans del que després seria la plaça de les Arcades, davant del magatzem de material per a construcció dels Saludes, al costat del popular tapisser Pixapots, dit així perquè per allí, per aquell quasi descampat no hi havia lavabos, ni públics ni privats. Eren molt pocs operaris treballant-hi: l’Àngel, un altre jove, també tallista, procedent de la part alta de la capital catalana, un daurador d’uns trenta anys, barceloní, un aprenent del país, potser l’Enric Comeres, i para de comptar. El negoci de confeccionar peces decoratives daurades prosperà via París. Tant, que en poc temps, a més d’en Bordas, els empresaris exportadors arribaren a ser més de mitja dotzena.
No voldria estendre’m massa en aquesta història d’indústria artística exportable, sols diré que per una llastimosa sèrie de circumstàncies, ves a saber si cobdicioses o poc calibrades, la pròspera artesania del país se n’anà en orris, a l’extrem que tots, com a empresaris, hagueren de plegar. Menys l’Àngel, que s’establí al seu petit taller en un raconet de la Placeta Monjó. D’altres professionals vinguts de tots els punts d’Espanya solucionaren el seu guany de pa adaptant-se a les petites demandes d’empreses de fusteria o d’ebenisteria del Principat.
El petit món del barri antic d’Andorra la Vella es convertí en el seu particular món, mai li mancà la feina, mai li mancaren els amics, amics tals com en Casimir Arajol, en Reuan o en Fidel Solsona, deixeble de l’Àngel en l’art de la talla decorativa de la fusta, que sempre en tot i per tot ha vetllat pel seu nonagenari escultor, com si fossin germans.
Deixeu-me, però, que recordi gratament les casuals trobades estiuenques a qualsevol lloc de l’Empordà, tant a Palamós com a Calonge i l’Estartit, sobretot freqüents davant la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols: ell assegut sota un para-sol, prenent-se un refresc, abillat talment com un estiuejant barceloní, tot esperant que comencés el festival sardanista. A Sant Feliu era especialment conegut i saludat molt afectuosament. Ell el que anhelava amb fruïció era els passos matemàtics dels dansaires i comandar quan tota la rotllana havia d’alçar els braços amb les mans correctament enllaçades simultàniament i harmònicament.
Suposo que els vells veïns del Carrer de la Vall deuen de ben recordar els pessebres panoràmics que el nostre company muntava per les festes de Nadal als baixos de Cal Molines, tan meravellosament lluminosos i vistents com els de quan vivia i treballava a Barcelona i que tant li plaïa anar a contemplar al Palau de la Virreina.
Àngel: on sigui que estiguis per a tota l’eternitat no deixis mai d’estar amb tots els altres àngels i angelets fent rotllana tot puntejant la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.
Versió per a imprimir