El metavers o la llibertat

Segons prediu Bernard Marr, de la revista Forbes, la segona de les grans tendències tecnològiques de l’any 2023 serà l’ús del metavers. De fet la situa tan sols darrere de la intel·ligència artificial que vàrem comentar en un article anterior en aquesta columna. És clar, tant aquest autor com molts de nosaltres ens trobem una mica dubitatius respecte a aquest nou concepte, que a més ni tan sols té una definició molt precisa, de moment. Compost per un còctel de tecnologies existents i emergents, de ben segur que hi trobarem elements de l’internet que coneixem, però també es preveu un gran ús de la realitat augmentada (AR en llengua anglesa) i de la realitat virtual (VR). En tot cas, el fet que una empresa com Facebook hagi anat fins a l’extrem de canviar la seva marca per marcar-hi una clara consonància ens ha de deixar clar que hi veuen una tendència de futur –o de futurs beneficis, tal com diríem els més cínics.
Si passem una mica ràpidament sobre els atractius que té el concepte per als seus subministradors, potser ens pot generar més dubtes allò que nosaltres, els consumidors, hi podríem cercar eventualment. Una primera constatació, diria jo, és que no li pot interessar de la mateixa manera a tothom. No tothom se sent còmode en altres tecnologies de la comunicació, ni hi veu cap avantatge particular. Els exemples poden anar des d’eines tan omnipresents com els telèfons mòbils (no tothom en vol tenir, tot i que la majoria els hem adoptat des de fa anys), les xarxes socials, o les neveres connectades i controlables des d’internet. Difícilment veuria aquests mateixos sectors de la població col·locant-se regularment unes ulleres electròniques o un casc de realitat virtual. Aleshores, quina part de la població podria formar l’objectiu comercial del metavers?
Una possible resposta podria venir del món dels videojocs. En aquests, gent de diverses generacions ha anat cercant des de fa dècades una escapada a la seva realitat, tot immergint-se dins de mons digitals. Sabem plenament que els mons del joc no són reals, que són una mera simulació més o menys reeixida d’una topografia inexistent, poblat per éssers que en la seva gran majoria tampoc tenen cap realitat a fora de la màquina. O, si més no, així era fins a l’auge dels anomenats Videojocs multijugadors massius en línia (MMOG). En aquests, la cosa canvia, ja que els nostres contrincants sí que solen ser persones humanes a través dels seus avatars del món del joc.
Quan el concepte de metavers reprèn les tecnologies i àdhuc el vocabulari d’aquest tipus de videojoc, facilita la inclusió de tota una sèrie de persones que ja tenen una experiència prèvia d’aquests jocs. Aquestes no hauran d’aprendre nous gestos per a poder-se desplaçar dins del metavers, per exemple, ja que simplement tornaran les habilitats que ja coneixen pels jocs. A més, per als fabricants, estic segur que podran aprofitar programari i tècniques que provenen dels videojocs. Potser la millor manera de veure el metavers és, simplement, com una extensió dels jocs tot fent-ne la connexió amb el món real.
Per sort, ja coneixem els perills que tenen els jocs: fenòmens com l’addicció als jocs han tingut molta premsa, però també ho han tingut els perills de l’extrema comercialització d’aquest món i la despesa econòmica que pot suscitar. Potser el punt que més em preocuparia és la dependència tecnològica sobre una plataforma comercial: què pot fer un jugador si l’editorial d’un joc decideix apagar un servidor, sense donar més explicacions?
És per això que la més que gran interrogació que tinc actualment respecte al metavers no és si existirà ni si tindrà els seus adeptes. Al contrari, ho dono per fet. Però aquests nous consumidors, quina llibertat tindran dins del metavers? Podran, raonablement, anar en contra de decisions imposades per la plataforma? Quin serà el cost per a ells (personalment, econòmicament i per la inversió de temps que hi hauran fet) si les coses van malament i en acabat decideixen que han de tallar amb el metavers? Els divorcis solen sortir cars, malauradament.