Escric aquestes línies per desitjar als mestres, professors i personal no docent una bona rentrée i que els virus i altres imponderables els deixin treballar tranquils, perquè de la seva feina depèn en bona part el futur dels alumnes i el de tots plegats (tampoc voldria posar pressió). Aprofito per dir als excompanys de batxillerat que el plançó d’olivera que em vau regalar  és ja un arbre formós, carregat de fruits, on aviat niaran els ocells (com passa el temps!). 
No us puc explicar cap viatge estival, però he seguit les escapades que heu fet els amics de les xarxes. Molt maco tot i esteu francament guapos. Millor les dels amics d’Instagram que les del Facebook, amb platges paradisíaques, concerts glamurosos i visites a museus. Sí, amics del FB, us heu quedat estancats en les festes del poble, les pedalades i les paelles al sol. Espavileu i entreneu-vos per ballar al Tik Tok! Us deia que no he viatjat, que el més lluny que he arribat ha estat l’aeroport de Barcelona, quan vaig acompanyar un familiar que marxava a l’Àfrica Central. Cada cop que em lamentava de la calor, ell em responia que per calor, calor, la que fa per aquelles terres equatorials. I que allà la gent no es queixa, que tenen altres preocupacions, com la de buscar-se la vida. També té raó. El que no suporto són les escenes d’incendis forestals i de sequeres, així que no he pogut mirar les notícies a la televisió, només programes, pel·lícules o concerts que ja havia vist. Ha estat com rellegir novel·les. He tornat a veure el concert de Los Secretos en memòria d’Enrique Urquijo. La pel·lícula El que resta del dia, que me la sé de memòria. El programa de la cantant Zahara Una historia, una canción dedicat a la despoblació: el paisatge de Cuevas de Cañart, un poble del Maestrat de Terol, els records del mestre de l’escola amb cinc alumnes, les cançons de Guitarricadelafuente, de qui m’he fet molt fan, i la versió d’Eleanor Rigby dels Beatles, que Zahara canta al final. Una delícia.
He restaurat mobles i estris antics a la casa del poble per posar-hi flors, com la gerra que podeu veure a la foto. He pujat a Ordino. Sempre pujo els estius a Ordino. En realitat no en marxo mai perquè tothom pensa que hi visc i jo no ho desmenteixo. Vaig anar a presentar el llibre Sílverti, de la bona amiga Merche Llop. Ho vam fer a l’hotel Babot, a la nit, amb un grup nombrós de practicants de ioga. No negaré que tenia certes reserves perquè pensava que hauria de fer-ho en la postura de la grua o de la flor de lotus. Ens ho vam passar molt bé: vam parlar de la novel·la, tendra i dura alhora, centrada en episodis de la Guerra Civil Espanyola, la Merche ens va recitar poemes i, per acabar, vam anar a prendre unes cerveses a la plaça. 
Hi vaig tornar perquè la Natàlia, una lectora i ja amiga, em va pregar si li podia dedicar una novel·la. És una noia sensible i valenta, molt activa a les xarxes que gaudeix intensament de la vida. Vaig pensar que la Sumpta seria avui com ella. Em va donar les gràcies, però soc jo qui li he d’agrair que m’ajudés a treure’m la son de les orelles per posar-me a l’ordinador a escriure. Mentrestant, la Pilar escoltava Amaral al mòbil: “No quedan días de verano, el viento se los llevo, un cielo de nubes negras...” No en feu cas, amics. Encara ens queden uns quants dies d’estiu per estimar i ser feliços. Aprofiteu-los.