El meu fill no parla encara i sap anglès

L’altre dia la mare d’un nen que va a la guarderia amb el meu fill (d’un any i nou mesos) m’explicava que el seu fill va a classe d’anglès però que segurament el desapuntarà “perquè no està atent”. Aleshores et ve aquell sentiment de mala mare perquè tu ni t’ho havies plantejat, entre altres coses perquè ara comença a dir algunes paraules. No vull posar en dubte els avantatges del coneixement d’idiomes, ni la professionalitat dels que imparteixen les classes, que segur que ho fan adaptant-les a cada edat. Però la meva pregunta va més enllà. ¿Fins a quin punt és bo marcar una agenda a un nen que encara no ha complert 2 anys amb activitats acadèmiques o de lleure? ¿On queda allò del temps per jugar, sortir al carrer, i fins i tot el temps per avorrir-se? Si quan tenen un any ja van a activitats extraescolars a més de passar-se vuit hores a la guarderia, quan en tinguin sis ¿què farem? No m’estranya que hi hagi estrès infantil, i que cada cop sigui més habitual. No donem temps als nens que s’adaptin a noves situacions. Els les imposem i prou. Correm massa ràpid. Penso que cal una reflexió i aturar-se. Escoltar. Potser donar-los veu (malgrat que no parlin). Potser prefereixen agafar una pala i omplir-se de sorra. L’avorriment no és dolent, potencia la creativitat. Ho diuen experts psicòlegs. Perquè és quan no s’està fent res quan es pot pensar per un mateix. La resta del temps fan el que els dius. No és dolent tenir un buit en què no sàpigues què fer. Perquè és aleshores quan comences a tenir idees, a explotar aquella part del cervell que ara, amb l’agenda imposada, s’atrofia. ¿Volem fills amb bones notes acadèmiques o fills que pensin per ells?