El meu minut de glòria davant de Johan Cruyff

Vaig conèixer Johan Cruyff l’any 1988. Jo tenia 18 anys i era la nòvia d’un dels cadells del planter resident a la Masia, a qui ell va donar un dia l’oportunitat de jugar al primer equip. En aquells moments decisius jo ajudava el meu xicot amb el procés d’assimilació, adaptació i transformació a una nova identitat, que sovint els ve gran. Un coet amb destí la Lluna, que viatjava massa ràpid.

D’aquella època només recordo cops de llum: imatges nítides que apareixen i desapareixen en qüestió de segons, com si es tractés d’una bombeta a punt de dinyar-la; i després, cops de vent i fuetades de pluja a la cara, que són les paraules que formen els diàlegs.

Durant el partit es respira molta tensió. Cruyff no para quiet: gesticula, crida, amonesta, estreny les mandíbules... Camina damunt la gespa com si fos un lleó i l’estadi, una gàbia estreta. Estic asseguda en una tribuna reservada a amics i familiars. L’avorriment i la falta d’interès pel joc fan que emprengui un viatge poc usual, però més divertit: l’observació selectiva. El meu interès se centra en ell. Crida el meu xicot i el fa sortir de la zona calenta. Li recrimina una jugada mentre el públic, consternat, ovaciona la jove promesa. Per mitjà de discrets apunts, desgrano els trets d’una vida en procés de mutació (la del meu noi), amb una evident tendència a la deïficació, i també a la domesticació. I la de l’entrenador, que ja no és tan insultantment jove com jo el recordava a la televisió. Ni l’atractiu ros amb serrell llarg i llis que feia sospirar les catalanes. Em comença a caure malament. Tot i això, resulta una bèstia interessant.

Setmanes més tard, es va proposar un dinar de la plantilla amb família i/o amics; allí és on vaig conèixer personalment Johan Cruyff. “Oye, yo te conozco”, em va dir amb aquells ulls petits i vius de color cel. “Eres esa chavala que no me quita la vista de encima y luego apunta todo en una libreta. Y bien, di, ¿qué te parezco?” Tothom mirava. “Sé sincera”, va afegir. Em sentia com una cristiana davant del lleó que amb tota probabilitat li clavarà la mossegada de gràcia. Li vaig contestar dolçament: “Excessiu. Sí. És... el que em sembles.” (Ara començo a ser conscient de la situació. Tremolo.)

“¿Ex-ces-si-u?”, repeteix. El meu xicot bufa com si volgués refredar-se la vergonya que el crema per dintre. Noto un cop al genoll, un senyal per fer-me callar. Massa tard. Llavors Johan Cruyff arrenca a riure. Després es posa molt seriós i diu a tots: “¡Esta chica me gusta! ¡Tiene valor! ¡Contratada!”