Un any més ha arribat. Avui a la nit comença la cursa de les festes de Nadal. Avui un àpat frugal amb la família més propera, demà el dinar amb l’escudella i la carn d’olla que ja no farà la sogra, enyorada, que ens ha deixat aquest any. 
Posen les llums tan aviat que quan arriba el dia N ja m’he immunitzat, ja no em fa aquella sensació de cosa excepcional. A finals de novembre ja tenim llençols d’estels LED, cels de llumetes de 3.000º Kelvin il·luminant les closques dels vianants. Potser no és el fet que posin les llums a finals d’estiu el que m’immunitza, sinó que ja són molts els Nadals viscuts i tots de diferent manera, amb una evolució imparable i no volguda; els primers, els millors, essent nen, amb la il·lusió de la màgia dels Reis i les vacances. A dormir d’hora i nervis, sentint des del llit el soroll de les rialles dels adults allargant el sopar, xin-xins i olor de tabac.
Després tot es transforma i tu ets els teus pares i els teus fills són tu, i procures que tot sigui tan perfecte com era quan tu eres petit, i suposes que ho fas bé, però no hi ha llibre d’instruccions.
Quan els fills ja són grans, que és en el punt en el qual som ara la meva dona i jo, la cosa torna a virar i et converteixes en aquella mare de l’anunci d’El Almendro, la de l’anunci lacrimògen de "vuelve a casa por Navidad", que això s’ha de dir en castellà i cantant la melodia de la cançoneta de la publicitat composada per Álvaro Nieto i que cantava una tal Maisa Hens, prolífica corista que va acompanyar grans artistes espanyols com Miguel Bosé, La Unión, José Manuel Soto i altres membres del Club dels Chemtrails i que com molts altres es va quedar a 20 passos de la fama.
Turrons, anuncis lacrimogens, polvorons, mantecaos, roscons de vi, neules i alcohol en dosis industrials, com si s’acabés el món. I gasto, molt de gasto; els quatre euros que has pogut arreplegar convertits en ostres, llamàntols, xampany francès amb tot aquell gas, Gaviscon, Aerored i sal de frutas Eno. I regals, que ja no saps que regalar, que ja ho tenim tot i no ens coneixem prou per fer un detall que arribi directe al cor.
Trobo a faltar aquells Nadals antics, d’avets de veritat dins de casa, amb l’olor de cremat de les fulles de pinassa escalfades per les llums també de veritat, perquè sí, aquelles llums cremaven al cap d’una estona d’estar enceses. Aquells dies de festa amb el pare entrant a la cuina per primera i única vegada l’any intentant preparar un ànec a la taronja que no recordo si vam acabar menjant, o aquell any que se’ns va ocórrer comprar un gall viu per cuinar-lo sense pensar gaire que l’hauríem de matar i pelar a la cuina d’un 2n 2a, o aquell dia que la llagosta va saltar de l’olla i va començar a cuejar per tota la cuina amb pinces amenaçadores.
Que divertit era ajuntar tota la família i armar-la, ara tot ha canviat, ja no ens ajuntem tots els que érem ni ens ajuntem tots els que som, fer-se gran és un privilegi però fa que perdis gent pel camí.
Bon Nadal.