Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de AGrebennikova

Alexandra Grebennikova

Escriptora

 

 

El meu paisatge preferit

El meu paisatge preferit




Un dia et diré: “¿Què fem, avui?” I tu em respondràs: “El que tu vulguis.” Seurem a terra i et faré un recital. Seran poemes d’Eva Arasa Altimira, del recull Les oliveres i altres paisatges perduts: un volum d’orientació horitzontal, com un àlbum ple de records.
Et parlaré de Sabadell i de Santa Bàrbara, al Montsià, dos llocs per a tu ja no gaire llunyans, que a partir d’ara se’t faran encara més propers, encara més teus. A la capital del Vallès Occidental hi van sortir del ventre de la mare tant l’autora com també la il·lustradora del llibre, la seva germana Assumpta Arasa: dos sols d’un món que es construeix entre dos pobles. Són els seus miralls, distints i precisos: “Hi ha alguna cosa/ dels carrers on vas créixer/ que se’t queda gravada/ a la pell”.  
Si ara m’estàs llegint –i és evident que ho fas, perquè si no, com entendries el que t’estic dient?– ja saps que no hi ha ningú que visqui plenament sense poesia. La part de l’art, la gràcia d’un dibuix que t’endolceix el dia a dia, ja la tenies clara des de sempre.  I tanmateix, la gent que viu i mor sense un sol poema als llavis –o a cau d’orella– són ànimes a mig fer, uns esperits semitransparents sense solidesa de caràcter.  La poesia entra al teu món com hi entraria l’aroma de la prunera en flor si et descuidessis la finestra oberta. T’arriba perquè et toca, com un dels paisatges que són un regal de la vida.
Per una estona, seré la veu de la poeta. La veu del vent a les branques, “un bocí d’eternitat”. Tu ets l’oïda escollida per sentir-la. Després ja compraràs el llibre de la coberta de color d’oliva: el guardaràs com una capsa on viu l’enyor. Les seves paraules seran les nostres: “compartirem tots dos el tresor més preuat”. Tots els paisatges, els seus, els teus, els meus, recobraran vida i et diré: “I tu, ¿has estimat una alzina? ¿un garrofer, una olivera? Has corregut als camps on floreix l’espígol?”   
Et llegiré tot el llibre sencer que parla de la senzillesa i de l’eternitat, de la follia i dels arbres gegants. Te l’aniré comentant entre línies, com ho faig sempre que em colpeixen les paraules: com si necessités adoptar-les a l’existència quotidiana, com si em plagués fer un pont entre l’avui i el passat on, cadascú pel seu compte, vam aprendre que “el natural és estimar”. Una terra on vam ser molt feliços – sense saber-ho, naturalment. Així, pensarem que encara ho som: allò de què no en tenim ni idea no ho contradiu, ho prova.
“Vine on soc i sigues tu el meu paisatge preferit.” El meu camp d’oliveres sota la lluna d’argent. “El més enllà és, sempre, passatger. /El present, en canvi, el podríem viure com si fos etern.” Retrobarem “el paradís dels dies viscuts en present”. I em miraràs als ulls com si fossin estanys llunyans. Com si fossin trossets de cel en un mar de núvols.  

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic