El meu vot

El dia 14 d’aquest mes de febrer, tot i tenir-hi dret, no vaig poder votar en les eleccions catalanes. La comunicació per a la sol·licitud del vot pregat em va arribar a misses dites, quan el lloc web per inscriure’s ja no funcionava per haver expirat el termini. A casa som dos, amb dret a votar en dues circumscripcions diferents, i els papers amb la clau per inscriure’s van arribar amb un dia de retard en el cas de la de Barcelona i tres dies tard en el cas de la de Girona.
Ja fa anys, d’ençà que es va implantar el vot pregat, que en cada procés electoral sorgeixen les queixes de la gran quantitat d’electors potencials, residents a l’estranger, que veuen frustrat l’exercici del seu dret pel retard amb què els arriba aquest document. A mi no m’havia passat mai i pensava que el crim de les paperetes no afectava Andorra, atesa la proximitat territorial. Doncs, té: sí que hi afecta, i penso que la Roser i jo no devem pas ser l’únic cas, ans al contrari, que més d’un lector i d’una lectora deuen haver estat també víctimes del sufragicidi.
És aquesta una negligència greu, que un Estat no s’hauria de poder permetre, ja que afecta l’exercici d’un dret fonamental. I no penso pas que, com ha dit algú, el nyap sigui fruit d’una conspiració política orientada a impedir un vot estimat més progressista –o, en el cas de Catalunya, més irredemptista– que la mitjana. La cosa és més senzilla: penso, n’estic convençut, que es tracta de la inòpia proverbial de l’Administració pública espanyola. Algú dirà: és Correus! No és veritat. Correus pot tenir els seus dèficits, però l’Administració electoral els ha de conèixer i tenir-los en compte. Bé els hi tenia anys enrere, quan el material per votar arribava als residents a l’estranger a través d’una missatgeria privada que l’enviava des de Brussel·les, amb sobres amb la indicació “Air mail”!
Jo, no ho amagaré pas, soc un dissident de l’España Una, la de José Antonio Primo de Rivera i la de Pedro Sánchez Castejón. Soc més inclinat a veure-li defectes que no pas virtuts. Però veure’m privat del vot per part d’una estructura administrativa que té el deure de facilitar-me’l clama al cel i és un motiu –un motiu més– d’enuig i de rebuig. Un Estat incapaç d’assegurar el vot a tots els seus ciutadans és un Estat en fallida. Ho és per això i ho és també –no m’estaré de dir-ho– per l’entrada en un tobogan de degradació de les lleis i la Justícia que permet als jutges empresonar titellaires i cantants per suposats delictes d’expressió o allargar una detenció per “prevenir” suposats delictes futurs (cas del detingut a Sants el cap de setmana passat), i a les policies estatals apallissar massivament ciutadans en col·legis electorals, i a la policia autonòmica buidar ulls i picar amb les porres al cap de manifestants. Quan passa això, s’instal·la el caos, l’Estat perd tota credibilitat i pot passar qualsevol cosa.
El 14-F, un Estat en fallida em va privar de votar. Aquest bitllet ha estat el meu vot.