Des de la infància, sempre m’han fascinat aquells personatges, homes i dones, vinculats a l’edat mitjana. Els estereotips marcats per la indústria cinematogràfica ens els presentaven com a valents guerrers, guiats per un ferri codi d’honor, vivint sempre moguts per l’aventura i les causes justes. Elles, en canvi, complien el resignat paper de l’espera dels seus estimats, que gairebé sempre estaven lluny dels castells. Res més allunyat de la realitat. Tanmateix, aquelles pel·lícules van despertar en mi, per sempre més, una fascinació incondicional pel nostre passat, especialment de l’època antiga i medieval.
Malauradament, el rol de la dona en la història, ha estat sempre marcat per una visió masculina, i de fet, la perspectiva de gènere en els estudis encara està en un estat pràcticament embrionari. És per això, que cal avançar en aquesta nova direcció, per anar deixant la visió antropocèntrica, que ha regnat de forma absoluta en totes les ciències, fins a pràcticament els nostres dies. El període comprès entre la caiguda de l’Imperi Romà i el descobriment d’Amèrica, és conegut com l’edat mitjana, nom categòric i injust, atès que cronològicament hi englobem més de mil anys! Deu segles de la nostra història no es poden batejar com un mer espai de temps entre el món clàssic i modern. Des de la caiguda de la ciutat de Roma, conquerida pels pobles gots, fins que Colom va descobrir el nou món, van succeir moltíssimes coses que van molt més enllà del període fosc que descriviren els il·lustrats del segle XVIII, i influenciats per aquests, molts estudiosos posteriors.
L’època medieval va tenir moments d’autèntica brillantor per l’evolució humana. Els més importants a parer meu, van produir-se per l’intercanvi cultural. L’art romànic per exemple, va esdevenir la primera manifestació artística internacional, ràpidament difosa per les noves rutes de pelegrinatge cap a Roma, i sobretot, vers la tomba de l’apòstol Sant Jaume a Galícia.
Un altre fet transcendental va ser l’aparició i expansió de l’Islam. Aquesta nova religió va tenir una difusió extraordinària. De fet, cent anys després de la mort del profeta Mahoma, ja havien esdevingut senyors de tota la península Ibèrica, on van romandre molts segles. Als musulmans els hi devem la transmissió d’una part del coneixement clàssic, especialment la figura d’Aristòtil, de qui vam poder conèixer bona part de la seva obra gràcies a les escoles de traductors ubicades a Toledo o Sicília.
Tomàs d’Aquino o Ramon Llull van aprofitar aquest regal, fonamentant la seva obra en els postulats aristotèlics, especialment en el camp de la lògica, o de la visió mundana que fins aleshores havia presidit el llegat del pensament platònic. Qui no recorda el funest monjo Jorge de Burgos a El nom de la rosa, d’Umberto Eco, que tant maleïa a Aristòtil?
També devem als musulmans la numeració que emprem cada dia a bona part del món, així com molts avenços tecnològics i científics.
La convivència entre cristians, musulmans i jueus, no va ser un camí de roses ni de mútua comprensió. Tanmateix, ens van donar moments de molta esplendor i engreix del coneixement humà. Fins i tot a la nostra terra, Fèlix, abat de sant Cerni de Tavèrnoles, va intentar una aproximació amb els veïns musulmans del sud, promulgant l’adopcionisme, que defensava la figura de Jesucrist com a fill adoptiu de Déu. Aquest dogma no era gens menor, perquè obria una porta per entendre’s amb els hispànics islamitzats. Però Carlemany hi va veure un gran perill polític, i va obligar el pobre abat urgellenc a renegar dels seus postulats, per després exiliar-lo ben lluny.Mil anys transcendentals, on es va forjar la nostra cultura occidental mitjançant l’intercanvi d’idees entre jueus, musulmans i cristians. Per tant, no podem subscriure que aquest mil·lenni fos un període fosc entre el món clàssic i l’època moderna.