No sé què ha fet la filla amb l’estor de la seva habitació que m’obliga a posar-me dempeus al llit per deslligar-lo. Quan ja estava de puntetes amb els braços estirats i la samarreta pujada, ensenyant mitja panxa amb traïdoria grotesca, llavors m’ha sobrevingut una epifania més semblant a un magdalenàs  proustià que m’ha obligat a aturar-me en sec. Ens hem ajupit, jo i la samarreta, molt lentament. He trigat com mig quart d’eternitat a quedar asseguda sobre l'edredó. Llavors, he respirat. I he inspirat. Vàries vegades. De poc que no m’ha anat. Me n'havia oblidat. L’última vegada que em vaig posar dempeus a un llit em vaig trencar el turmell. 
Llavors vivia el meu pare. Va venir de visita amb la germana petita, que era ben petita, i la cosina Roser, petita també. La filla era un microbi i des del terra ambdues contemplàvem la qüestionable inclinació del peu. Era com si la versió maldestra d’Andrea Mantegna ho hagués escorçat dramàticament. Cap a urgències, operació, postoperatori lisèrgic i quatre mesos de convalescència i recuperació. 
Proust té aquestes coses. Comences a recordar i vas estirant el fil. Un turmell, un escorç, la  Lamentació sobre Crist mort, distorsions psicodèliques, el pare. I com el llit de la filla és prou còmode, decideixo posposar els assumptes domèstics i la fúria maternal, per pensar. Pensar, per exemple, que penso poc en el pare, i que quan ho faig és de manera sobtada i discontínua. A l’estiu, de fet, una mica més. Potser perquè va morir al juliol després de la desescalada. Les germanes i el germà ens en vam poder acomiadar a casa seva. Vam ser uns privilegiats. Una setmana abans les normes del confinament ens ho hagués impedit, com els va passar a molts orfes de la pandèmia. 
I et vam acompanyar mentre t’apagaves fins al cementiri on dorms al costat de l’àvia Paula (la senyora guapa de la foto que des del llit miraves entendrit). No va ser fàcil. Vam haver de competir i esmorteir veus planyeres de l’església amb una versió seglar de Julieta Venegas. Elles que si “en el atardecer de la vida” i nosaltres, “mi alma estará siempre cerca de ti”. Un cop a fora, ningú no ens va avisar que el trasllat fins al cementiri era una mena de gimcana. La guàrdia civil s’encarregava d’aturar el trànsit de la carretera nacional per ambdues direccions i nosaltres de creuar a peu viu per, a continuació, avançar per un eixam de tombes disseminades sense cap criteri i trepitjar-ne unes quantes, bastantes moltes, fins a arribar a la teva. Les flors de la corona, això sí, precioses.
Et vam acompanyar i et vas apagar. Vas morir abans de morir. Molt abans. A una terrassa situada a l’encreuament dels mil vents, a metres i escaig del teu llit, els fills esmorteíem la pena. I el condol era una veu llunyana que no gosàvem despertar. 
Vam improvisar una boda abans del funeral. I tu, la meitat i menys de tu, entre globus de colors i abillat amb elegant corbatí em vas veure ballar com Bruno Mars a la Superbowl. Em mires i rius. I jo, que no ser dir adeu, asseguda al llit de la teva neta penso aquest, el millor comiat.