Deia Gabriel García Márquez que el periodisme és el millor ofici del món. Però d’aquella professió que tant se semblava a la boxa –perquè mai es pot llençar la tovallola– ja no en queda gairebé res. Fa uns dies em vaig trobar a Barcelona amb el gran Joan Cañete Bayle, el meu referent periodístic des de la facultat. Les seves cròniques des de Jerusalem em feien somiar amb una feina que ja només existeix per a uns pocs afortunats i que, segurament, jo mai experimentaré: la del corresponsal internacional ben pagat, que té al darrere el suport d’un mitjà de prestigi que creu en la informació de qualitat. “La premsa escrita s’està morint”, em va deixar anar quan encara no ens havien ni portat el cafè. Els motius són diversos, però la irrupció de les noves tecnologies i les xarxes socials han contribuït a una pèrdua de credibilitat general que fa anys que és en caiguda lliure. Sovint em pregunto, potser de manera naïf, en quin moment va passar a ser més important autoalimentar l’ego de qui escriu que el deure i vocació d’informar de manera contrastada. El pescaclics és prioritari per a la majoria de les capçaleres i, al cap i a la fi, a la societat li interessa més un malaurat accident de trànsit que allò que es decideix en sessió parlamentària, fet que demostra com de podrit és tot plegat. Però tenint en compte que aquesta és la meva última columna en aquest rotatiu, em sento molt afortunada d’haver pogut formar part (tot i que hagi estat per un breu període de temps) de la que probablement és l’única redacció del nostre país en què encara predominen els periodistes de l’estil de l’època de Márquez davant la decadència desenfrenada actual de la professió.
