El 'Minino' també plega

Juli Sánchez, més conegut com el Minino, ha estat un d’esos locos bajitos de la cançó de Joan Manuel Serrat. Rep la pilota, la trepitja, si pot et dribla, un o dos tocs, res per aquí, res per allà davant dels rivals desesperats. Una constatació que l’essència més pura està tancada al pot petit. Les velles glòries del futbol andorrà van plegant. Van deixant el seu llegat. Només un es continua resistint a penjar la samarreta: Ilde Lima, potser perquè en col·lecciona moltes i en té moltes de penjades. El Minino deixarà de fer entremaliadures amb la selecció als 40 anys. Ell és l’únic supervivent d’aquell debut de la selecció absoluta, l’any 96 contra Estònia. Aquell equip d’amics que van deixar de jugar contra ells per fer-ho a nivell internacional. Des de llavors, el futbol al país ha crescut moltíssim. Han entrat els dinerillos. Tot s’ha professionalitzat. Potser ha perdut una mica l’essència, però ha guanyat en competitivitat. El futbol del país dona oportunitats als futbolistes més modestos, nascuts al país i també de fora, de jugar contra els millors jugadors del món a nivell de seleccions. Una ocasió única de passar de ser semiprofessionals a professionals per un dia. Potser alguns d’ells no ho valoren tant, però aquests jugadors veterans que van tastar els inicis segurament ho valoren en la seva justa mida. Jugadors així es troben a faltar, però ja només en queda un de la vella guàrdia. El Minino, a més, ha deixat empremta, tot i no ser el més alt, el més fort i anar bé per alt. Jugar allà dalt contra autèntics Miura en un futbol tan físic té molt mèrit. França va ser l’últim partit... Quina sort tenen els jugadors andorrans! Jugant contra els millors! Tot un luxe per a tots ells.