La majoria dels humans, com les ovelles, anem seguint els camins de les nostres vides sense adonar-nos de les meravelles del nostre entorn. De tant en tant val la pena parar, obrir els ulls i mirar amb detall el nostre voltant. 
Voldria fer un comentari que pot resultar interessant. No et descobriré les Amèriques, però sí que et faré conèixer un tema per reflexionar. Et recordo el meu desconcert i manca de confiança  en la medicina convencional, que malauradament en combinació amb les grans farmacèutiques practica la doctrina que un malalt crònic rendeix més que un malalt curat. 
És molt cert que la ciència ha descobert nous tractaments que podrien guarir-nos de la malaltia però que no han arribat al públic per raons òbvies. Hi ha teràpies de baix cost i de gran eficàcia que no s’empren. Tinc la terrible sospita que ens amaguen la veritat. No s’accepten una llarga llista de tractaments que van des de la fitoteràpia, l’MMS de l’amic Pàmies, les virtuts del cànnabis i la mil·lenària acupuntura. La majoria dels tractaments es basen en un paradigma materialista que accepta rutinàriament una visió interessada de la ciència. El que s’aparta d’aquests principis és rebutjat i ridiculitzat. No hi ha res que molesti més que una nova idea.
No vull pontificar, però durant molts anys he anat veient aquestes mancances i des del meu no-res he intentat lluitar contra elles. Els metges, en el passat, feien el jurament hipocràtic, que es pot resumir dient que l’únic propòsit de la seva tasca ha de ser la salut dels malalts.
Hipòcrates, un home savi i honrat, va viure al segle V abans de Crist. Si en tens ganes et recomano la lectura del seu jurament que amb gran saviesa marca la pauta de la nobilíssima  funció de la medicina. Després de llegir-lo m’he avergonyit en comparar aquestes normes sàvies i humanes amb la realitat actual.
Avui parlarem d’un medicament molt eficaç i al qual li donem poca importància. La majoria dels metges parlen poc de l’aigua i el màxim que diuen és que convé veure’n entre un litre i dos al dia. La veritat és que el món de l’aigua és infinit i la seva importància incommensurable, però com és d’esperar, és un fàrmac que no es pot patentar i no permet obtenir grans beneficis.
El meu cap, malauradament, sempre està inquiet i les meves ànsies de coneixement, en certa manera, m’ofeguen. Fa un parell d’anys se’m va ocórrer entrar a una web americana (www.watercare.com) i vaig quedar més que sorprès en llegir els testimonis de centenars de persones que amb la sola ingesta de l’aigua s’havien guarit de moltes malalties: hipertensió, acidesa gàstrica, hiperglucèmia, angines de pit, hipercolesterolèmia i un llarg etcètera.
Qui va posar en evidència les virtuts terapèutiques de l’aigua va ser el doctor iranià F. Batmanghelidj. A efectes pràctics ens hi referirem com el Dr. FB.  
Aquest senyor va escriure als 90 una obra titulada Your body’s many cries for water. He llegit el llibre un parell de vegades i els testimonis dels pacients del Dr. FB i t’he de confessar que estic convençut de moltes de les afirmacions d’aquest bon senyor. A més, m’ha sorprès molt que una cosa tan clara no sigui universalment coneguda. Com sempre, sospito de les raons que hi ha darrere d’aquest fet. 
Biografia breu: nascut a l’Iran, va estudiar a Escòcia i es va graduar a l’hospital St. Mary’s de Londres. Després d’exercir a Anglaterra va tornar a l’Iran per millorar les estructures sanitàries del país. Va coincidir amb la revolució de l’any 1979 a l’Iran i va ser empresonat. Allí va descobrir els poders guaridors de l’aigua. Un pres va ser víctima d’un dolor molt intens produït per una úlcera pèptica i per falta de medicaments li va donar dos vasos d’aigua. Pocs minuts després el dolor es va calmar. Li va recomanar que prengués dos vasos d’aigua cada tres hores i no va tornar a tenir molèsties en els 4 mesos següents que va romandre a la presó. Aquesta institució va ser el seu laboratori ideal per tractar l’úlcera d’estrès i durant la seva estada va curar uns 3.000 detinguts. Tant interès va tenir que, aconseguida a la llibertat, va voler estar quatre mesos més a la presó per seguir la seva investigació sobre la relació entre la deshidratació i les úlceres pèptiques sagnants.
A primera vista això sembla un impossible, però la confirmació de la bondat del tractament la va recollir un article de la revista Gastroenterología Clínica, i el New York Times, a la secció Science Watch, va informar sobre aquest descobriment.  
De l’Iran va emigrar als Estats Units i es va dedicar a difondre els poders curatius de l’aigua.
Em temo que hem d’acabar aquí. Els estrictes editors del BonDia no em permeten seguir per raons d’espai, però et prometo un pròxim escrit sobre aquest tema apassionant. Cuidar la salut és la més rendible de les inversions.