En llegir el meu escrit, un bon amic i honorable ciutadà de la Massana, em va explicar que tenia problemes de pròstata i de bufeta i que ja havia començat a prendre més aigua amb l’esperança que es curaria. Vaig contestar-li dient-li, “para el carro!”, no existeix el curalotodo universal. En el meu article vaig fet esment de les úlceres gàstriques sense entrar concretament en altres disfuncions.
Que consti que no puc ser càtedra de res, soc un enamorat de l’art excels de la curació. Vaig estudiar medicina, no crec ser cap eminència, però pretenc tenir una mica de sentit comú. Et confesso la meva frustració davant de la situació de la medicina moderna. Crec que vivim enganyats. M’atrauen les teràpies alternatives, que són poc valorades per la població. Somio en la figura romàntica del metge bo i savi de la meva infància. No en sabien tant com els actuals però també curaven i feien costat a les famílies dels malalts en el trajecte de les seves vides.
Manifesto una vegada més la meva sorpresa per la manca de continuïtat i transcendència  del descobriment del poder curatiu de l’aigua, un fenomen revolucionari de la segona meitat del segle XX, bàsicament als països anglosaxons. Va ser una veritable novetat que es va traduir en nombrosos escrits en diaris i revistes de la màxima fiabilitat, entre elles la Science Watch del New York Times, l’Independent de Londres i també al Nexous Magazine d’Austràlia. Un ressò tan gran i universal havia de tenir un fons important de veritat, però malauradament ha quedat com una moda passatgera sense continuïtat als nostres dies.
L’ensenyament als hospitals i les investigacions són cares i es financen amb ajudes de la indústria farmacèutica, que té molt poc interès que l’aigua substitueixi algun dels seus molt rendibles tractaments.
Vaig caure del cavall quan vaig llegir  el cas d’un jove amb greus problemes de salut. Tenia un dolor agudíssim i a punt de caure en la inconsciència. Sobre el terra de la seva habitació, havia adoptat la posició fetal i es queixava contínuament. El Dr. FB el va atendre i va sentir com deia que una úlcera “l’estava matant”, i aquest dolor anava “in crescendo”. Li va preguntar què havia fet i si havia pres algun medicament. Li va respondre que havia pres tres pastilles de cimetidina, una ampolla sencera d’antiàcid, i no havia notat cap millora. El seu abdomen era suau, cosa que indicava que possiblement no hi havia cap perforació. El doctor li va donar dos gots plens d’aigua que ell va beure sense ganes. Passats quinze minuts, el dolor i els seus crits anaven baixant.
Davant d’aquest tractament increïble, un no sap què pensar. Això és possible? Jo em limito a transcriure el relat d’aquests fets.  Estudiada la vida i trajectòria del Dr. FB, jo em vaig inclinar a creure-ho. Aquest és el fet iniciàtic que em va fer entrar i indagar en aquesta matèria.  
Convençut de la bondat del seu sistema, quan va arribar als Estats Units, el Dr. FB va dedicar-se en cos i ànima a propagar-lo. Va convidar l’Associació Americana de  Medicina a difondre la bona notícia que “vostè no està malalt, sinó que té set”, però els seus intents van resultar inútils. També es va dirigir a l’Institut Nacional de la Salut, el centre d’investigació medica més gran del món, perquè s’investigués sobre aquests tractaments hídrics. També aquí les seves paraules no van trobar cap ressò.
És més que evident que el meu judici o el que jo pensi no té gaire importància. Em limito a ser transcriptor d’uns fets publicats i que a mi em mereixen cert crèdit. Tu, amic, creu el que vulguis i treu les conclusions que creguis convenient. És clar que els homes tenen set, però aquest mecanisme va sent menys eficaç amb el pas dels anys i no hem d’esperar a tenir la gola seca. La gent gran, tot i estar deshidratats, no tenen set. Penseu que el 70% del pes corporal és aigua, i concretament una aigua carregada de minerals, com l’aigua de mar. Dues terceres parts d’aquesta aigua és intracel·lular, la resta transporta els nutrients per tot l’organisme a cada una de les seves cèl·lules, és a dir que l’aigua està repartint vida per tot el cos. El cervell, el cor, els pulmons, el fetge, tenen entre un 65% i un 85% d’aigua. Els 30-40 bilions de cèl·lules del cos humà neden en aquest líquid element i si hi ha una mancança es tradueix en una patologia.
Contemplar el miracle i la meravella dels moviments dels líquids dins la complexitat del nostre organisme és emocionant. Crec que arribat a aquest punt haig de recórrer a la benevolència dels meus amics del BonDia i a la teva paciència per acabar aquí, i et prometo que seguiré amb una tercera part. La visió fascinant dels efectes de l’aigua o la seva mancança en algunes parts del nostre cos. Increïbles i desconeguts.
Estic segur que la lectura d’aquest escrit dispararà el consum d’aigua al país i que millorarà la salut d’alguns dels meus lectors. Ser optimista és gratis. Quan escric quelcom pel BonDia, tinc la sensació d’estar en família.