La setmana passada es va celebrar el Dia mundial del teatre. I en un país com el nostre, on hi ha almenys una companyia amateur en cada parròquia, on existeix una Temporada de teatre conjunta entre dues parròquies, una altra temporada de l’Escena Nacional (que es donarà a conèixer ben aviat), almenys quatre escoles estables de teatre i/o arts escèniques i moltes altres propostes relacionades amb aquesta activitat, l’efemèride hauria de ser motiu de celebració, pràcticament nacional. Tot i així, i si m’equivoco corregeixin-me, no hi ha hagut cap acte que celebrés l’avinentesa.

I no és per una falta d’interès del fet teatral al país. I tot i que no som pocs els que estem relacionats amb aquest art escènic tenint en compte la demografia del Principat, sigui a nivell professional, semiprofessional o amateur, encara se’ns mira, a nosaltres, al que fem i al que programem, amb un cert recel, superioritat o, directament, menyspreu.

Un menyspreu que ens podem trobar –de vegades– al carrer, a la premsa –moltes vegades– o en certes institucions –quasi sempre–, normalment per tres motius: desconeixement del mitjà, no prendre’s seriosament la professió i infravalorar el que es fa al país.

Potser existeix un cert complex d’inferioritat que es projecta en tot allò que es fa aquí, en especial culturalment. Sumat al desconeixement de la realitat del mitjà i al de la realitat del mitjà al país.

Però el cert és que tant els que són amateurs com els que són professionals beuen del mateix lloc que a Barcelona o a París: els uns d’estimar aquest art, de l’experiència i de la gratitud que comporta; els altres d’aquest mateix amor i experiència i d’uns estudis que realitzen als mateixos centres que a Espanya o a França. Si és així, per què valen menys els d’aquí que els dels països veïns?

L’altre dia parlàvem amb dos col·legues de professió de si pensàvem que faltaven propostes nacionals per omplir un any de teatre a Andorra. I tots vam coin­cidir que no falten propostes ni ambició, sinó diners, lligats a la confiança de les institucions en el teatre que es fa al país.

Potser si els que s’hi volen dedicar no haguessin de marxar fora a estudiar o a guanyar-se la vida, i es valorés i adaptés aquest art al que ofereix el Principat, amb els seus avantatges i inconvenients, potser no caldria mirar-nos en el mirall deformat del que fan els nostres estimats veïns.