Anar al teatre és un exercici de contrastos que convida a una reflexió profunda des de la trinxera dels pensaments. D’una banda, propostes crues com Batecs, a la Sala Tallers del TNC; de l’altra, el desplegament operístic i visual de Els Stutmens, a la Sala Fabià Puigserver del Lliure. Dues propostes que ens posen davant del mirall d’una pregunta que sovint esquivem amb eufemismes: què ens sacseja realment, el missatge o l’embolcall?
Darrerament, sembla que la professió s'hagi llançat a una recerca desesperada i gairebé mística del Sant Grial: la hibridació. Sembla que si un espectacle no es bateja com a "teatre expandit", "postdramàtic" o "híbrid", no té dret a formar part de la contemporaneïtat. Personalment, confesso que començo a estar-ne una mica fart d'aquesta dictadura de les etiquetes. Sovint, sota aquesta pàtina de modernitat, el que busquem és simplement un segell de garantia de qualitat intel·lectual que ens protegeixi. Però, si mirem aquests dos muntatges amb ulls crítics, ens adonem que la seva potència no neix de cap cognom modern, sinó de mecanismes tan vells com la mateixa escena.
A la proposta de la  Lara Díez Quintanilla, el fons és una ràfega d'aire que et talla la respiració. Parlar del dol gestacional i perinatal és trencar un mur de silenci de formigó armat. Aquí la forma es plega davant la necessitat de compartir una ferida. No hi ha artificis perquè la paraula ja és prou punxeguda. Malgrat que alguns vulguin penjar-li l’etiqueta de "teatre del jo" o hibridació documental, el que hi ha és una catarsi de manual: exposició, identificació i purificació. És teatre que no necessita pantalles per ser del segle XXI, en té prou amb la veritat de la veu.
D'altra banda, Nao Albet i Marcel Borràs ens ofereixen un trencaclosques on la forma sembla ser el missatge mateix. Música de Fernando Velázquez, òpera i una precisió tècnica aclaparadora. Però, de nou, és realment hibridació? O és la gesamtkunstwerk wagneriana, l'obra d'art total que ja somiaven els clàssics fa segles, vestida amb les joguines tecnològiques del 2026? L’artifici és modern, però la pulsió de deixar l’espectador bocabadat és tan antiga com el deus ex machina.
Reivindico el dret a ser un clàssic sense ser un antic. M’agrada el mix de llenguatges, m'apassiona que el teatre absorbeixi la dansa o el cinema, però em costa acceptar la sensació d'etiquetatge pel que és i no és contemporani. La hibridació hauria de ser una eina, no una disfressa per amagar la falta d'idees. Siguin vísceres o llums de neó, el que realment importa és que, quan s’apagui el focus, no ens quedem igual que quan hem entrat. Perquè el teatre, per moltes etiquetes que li vulguem posar, segueix sent un humà explicant veritats a un altre humà. La resta, creieu-me, és només soroll per omplir dossiers i màrqueting.