Ja ha plogut molt, és cert. Però la memòria funciona de manera capriciosa. I no és fins ara que m’ha vingut al cap –potser arran d’una conversa recent amb el Jordi Casamajor sobre les nostres dèries: coves, megàlits, pedres de llamp, gravats rupestres, mitologia pirinenca...– la passejada que vam fer un 7 de gener del 2008, dia de Sant Julià, fins a l’anomenat Forat de l’Hort, prop de Fontaneda.

Al llibre Andorra arqueològica: exposició, publicat per la conselleria d’Educació el 1989, el topònim era exactament el que ja he mencionat. Sigui com sigui, la ubicació del forat al peu d’unes penyes en una zona emboscada i sense signes de conreu en molts metres a la rodona ens va fer sospitar que potser el topònim original no parlava d’un “hort” sinó d’“or”. És senzill d’imaginar que un forat tan gran i tan ben conegut dels locals dugués associada alguna mena de llegenda, malgrat que cap dels dos fills de Fontaneda amb qui vam enraonar va mencionar-ne. Dins la cova vàrem detectar-hi alguna resta òssia aparentment humana. No fora estrany que aquests vestigis i qui sap si alguna resta arqueològica haguessin fet associar la cavitat –com passa sovint als Pirineus– a un indret amb un hipotètic tresor enterrat. A Andorra hi ha tradició de llegendes d’enterraments d’or: el castell dels Moros a Ordino, el bony de les Neres, el pic de Fontargent, la Balma del Lluncí o Sant Joan de Caselles. Ara sabem, gràcies als treballs de Xavier Planes, Àurea Ponsa i Ánchel Belmonte, que a Andorra existeixen una sèrie de topònims d’arrel preromana lurr/lorr (terra, terrall) que poden tenir a veure amb les allaus terreres o lurte/lorte (amb connotacions d’inestable o relliscós): Llorts, L’(H)ortó i variants o Lòria (sovint erròniament assimilat al llorer).

A Andorra arqueològica no s’oferien detalls quant a la situació exacta del forat, ni a les característiques dels gravats rupestres. El primer cop que Casamajor havia entrat a la cova no en tenia informació concreta. Li va ser difícil ubicar la boca i totalment impossible localitzar-hi les ratlles, que li havien descrit com a ciselles i que va buscar a les parets. En aquesta segona visita teníem informació més concreta: els senyals eren fets a terra i prop de l’entrada. Malgrat buscar-los a fons, no els vam trobar. No vàrem voler aixecar la capa de sediment que hi havia a l’entrada fins a trobar la roca viva. Ens en vàrem anar sense el particular tresor que hi havíem anat a buscar. (En vàrem trobar d’altres que no ens esperàvem: unes pardines precioses enmig d’un camp mig nevat i unes vistes del Cadí des d’Andorra que mai ens hauríem imaginat.) Vàrem constatar i documentar també una estranya marca a la roca, just a la part superior de la boca d’entrada a la cova, i vàrem especular si d’antic no es podria haver clos la cavitat amb una llosa inserida en aquella canal, clarament antropogènica.

Els anys s’han escolat, però perduren els records i el misteri.