El misteri dels ‘ibus’ i altres pocions

M’he hagut de moderar una mica per no titular La màfia d’algunes farmàcies, però ara ja està, ja ho he dit. És que en porto unes quantes i parlar per experiència pròpia sempre va bé. I em fa la sensació, a més, que es pot tractar d’una experiència compartida. Que consti que no parlo d’una farmàcia, sinó de diverses. I que no tinc cap animadversió cap a les farmàcies, Déu me’n guard. Però que consti també que em fa ràbia que em prenguin per ximpla, i més per aquest vanal motiu –em sembla a mi– com és dispensar una caixa d’antinflamatoris de 600 grams. Doncs bé, pot semblar quasi heroic que te’n venguin la normaleta, que no arriba per cèntims a dos euros. És una tasca àrdua i no gens fàcil. I és que et pots trobar des de les que t’ofereixen variants més cares amb l’excusa que no et poden vendre de les altres perquè cal recepta mèdica, fins a les que després d’insistir molt i molt te la venen. Primer vaig pensar que em van confondre amb una turista, però és clar, quan et diuen el mateix en més d’una farmàcia em van sorgir els dubtes de si realment era així... Contrastada la informació amb altres farmàcies i ciutadans em diuen que no. En el cas d’una em van dir fins i tot que si en volia comprar 10 caixes de cop me les vendrien. I si tot s’hagués quedat en els ibus, ves. Però és que l’altre dia me’n van voler colar una altra: vendre’m la versió espanyola d’un medicament per a la migranya que val més del doble que la versió francesa. I per aquí si que no hi passo, perquè no estem parlant de 2 euros de diferència entre l’una a l’altra, sinó de 23. Les economies domèstiques estan tocades, no les enfonsem encara més. Gràcies.