Situem-nos. Desembre del 1983. La Unió Soviètica ha abandonat les negociacions sobre armament nuclear a Ginebra, en resposta al desplegament de míssils estatunidencs a l’Europa Occidental. La Guerra Freda passa per un dels moments més tensos... Per a més detalls, consultin ChatGPT, autor d’aquest breu resum de tres línies. A servidora el que avui la preocupa és el nou (bé, antic) enemic públic número u declarat per la revista The New Yorker.
I és que mentre Washington i Moscou es miraven de reüll, un nou país, no més gran que l’aeroport de Dallas-Fort Worth, emergia com el nou centre neuràlgic de la geopolítica mundial. Ni petit país dels Pirineus, ni martingales: el 1983, Andorra era una altra cosa.
L’article comença de la millor manera, advertint els lectors de la gran mentida orquestrada pels andorrans al llarg de set-cents anys: les muntanyes de postal, la pretesa neutralitat durant la guerra i el fet de tenir una única carretera a tot el país. I un bé negre amics, el tema no va colar... i la cosa es va complicar d’allò més quan van entrar en escena els pastors. 
Segons l’autora, una tal Lynn Caraganis, aquells humils pastors andorrans que hom podia trobar-se campant tranquil·lament pels prats ben abrigats amb els seus jerseis, amagaven una vida molt més sofisticada del que aparentaven: sota la roba de pastor portaven pijames de seda. I, evidentment un país on els pastors porten pijames de seda alguna cosa sospitosa amagava. 
Per acabar-ho d’adobar la major part dels andorrans casaven les seves filles envoltades d’estàtues de cignes fetes amb paté de fetge, i tenien Citroëns vermells, videojocs d’última generació i llençols de disseny... i si no els tenien cap problema, “esperi’s aquí que ara mateix truco perquè pugui tenir-ho tot a primera hora de demà” eren les paraules màgiques.
Com es poden imaginar arribats a aquest punt Andorra ja havia esdevingut una amenaça de primer ordre per al capitalisme, gràcies al contraban, tot i que els Estats Units semblaven mirar cap a una altra banda, deixant que el comunisme s’escampés pel món. 
Caraganis, molt preocupada per la situació, i decidida a trobar una solució, va fer algunes consultes als seus amics del Pentàgon. També va entrar en acció el reverend sud-coreà Sun Myung Moon, que afirmava rotundament que els suposats pastors andorrans eren en realitat un grup de nord-coreans dissidents. Suposadament l’actor Bob Hope formava part d’aquest grup i l’actriu Pia Zadora, en no suportar més la pressió de les autoritats va acabar confessant entre llàgrimes que tenia orígens andorrans tot i que negava ser una coreana dissident.
Say good night, Andorra és el títol d’aquest fabulós article, publicat a una de les revistes culturals nord-americanes de més prestigi. No em diran que no pagarien per veure la cara dels novaiorquesos llegint que un país que no havien sentit anomenar en la vida, era en realitat, una amenaça per a l’ordre mundial.