El món es torna senzill’: una ressenya

El món es torna senzill és el darrer llibre de l’escriptora mallorquina Laura Gost. És d’aquests títols aparentment planers que conviden a tota mena de lectures. La portada del llibre també és d’allò més evocadora. 
Hi veiem un personatge femení dalt un trampolí amb banyador, gorra de bany i flotadors als braços preparada per saltar al mar. Fins aquí res d’estrany. Si no fos perquè a l’aigua, un tauró aguaita la banyista que està a punt de saltar. El món es tornarà senzill quan la banyista salti i es trobi amb el tauró? El que és cert és que un cop a l’aigua i davant el tauró, els flotadors als braços li seran d’allò més inútils. No la protegiran.
I sota l’aparença tranquil·la, fins i tot naïf de l’escenificació d’aquest llibre, la sorpresa de la lectora és majúscula, en llegir el títol Vòmit inscrit al primer capítol. 
És cert que, gràcies a la presentació del llibre de la Laura Gost dialogant amb l’Haydée Vila fa unes setmanes a la llibreria La Trenca, sabia que la novel·la concentrava les emocions plurals i les vivències extremes interiors d’una noia dels 14 anys fins als 30 anys. 
L’escriptora ens va contar, entre altres, com la protagonista conviu en un diàleg interior amb la veu en off de la seva padrina morta que amb una subtil barreja de moral, d’amor incondicional i de tradició la renya carinyosament quan la Laura, que és el nom de la protagonista, s’esgarria.
Tornant al vòmit, i si ens cenyim als estigmes, vivim en una societat on es dona per fet que els vòmits recurrents d’entre noies i a voltes nois responen a la dictadura dels cànons de bellesa. 
Lluny de mi la idea de frivolitzar sobre aquesta malaltia insidiosa que com una anguila embolcalla les víctimes en un laberint de negacions del cos. Sabem que l’anorèxia nerviosa té una multitud de factors, com són el fet de no agradar-se, de no acceptar el cos que un o una té, de ser molt perfeccionista, fins al punt d’estar obsessionat amb el pes. El cervell es fa còmplice d’aquestes obsessions i distorsionant la imatge d’un mateix o d’una mateixa, fa que els i les que pateixen aquesta malaltia de trastorn alimentari quan es miren al mirall es vegin grasses o grassos. 
La mirada de l’escriptora té un altre caire diferent. És cert que parla de la Martina, l’amiga de la protagonista, que també vomita, però que ho fa perquè té un cos més aviat rodonet i menja a tot drap i tot el que pot. El vòmit de la Martina és cosí germà dels vòmits de l’anorèxia nerviosa. La Martina té bulímia.
No és així per a la protagonista. La Laura vomita per a purificar-se. En cada vòmit té la necessitat de treure de dins del seu cos una pena, una por, una angoixa, un neguit. Com per exemple, quan és adolescent, la mort de la seva mare, quan pateix les incerteses d’un nou entorn, quan ha de seguir caminant per la vida amb un desconegut com és el seu pare, quan un tiet masclista fa reflexions misogínies, entre altres. La tassa del vàter és la seva escapatòria. 
La Laura menja, vomita i enganya el seu entorn. Els vòmits no són per tenir un cos de model. Ni per estar prima. Els vòmits són un buidatge que pot ser quotidià, setmanal, mensual o esporàdic segons les pors, les angoixes i la sensació de solitud que l’habiten. I les colònies i els perfums són les seves aliades per amagar l’olor del vòmit, al germà, a la parella o al pare. 
A mesura que avanço en la lectura, encuriosida per aquesta mirada diferent que l’autora fa del vòmit, m’enganxo en les vivències, al creixement personal i a les emocions intenses de la protagonista de la novel·la, que sempre estan supervisades per la padrina i també per la mare, ambdues lluny i a la vegada molt presents i en veu en off.  
Els anys passen, amb traïcions, descobertes de nous camins, el nuvi de joventut de la Laura mor, la Martina és mare de bessons i la Laura coneix en Josep. I les angoixes, la sensació d’estar seca per dins, la solitud, les males vibracions que la Laura extreia amb els vòmits desapareixen amb la maternitat. La Laura és mare.
El món es torna senzill quan la Laura dona vida.