La mania que tenim tots, que de vegades no podem defugir, de posar etiquetes, fa que no ens adonem que algunes afecten certes sensibilitats. Aleshores alguns corrents proposen altres construccions lèxiques que, podem dir, són poc pràctiques. Estic parlant, per exemple, de persones amb diversitat funcional o persones amb capacitats diferents. Són construccions alternatives per no parlar de discapacitats. Per evitar expressions amb una connotació negativa arribem a usar-ne d’altres que remeten a un concepte tan genèric que tothom en pot formar part. Està clar que allò de “subnormal”, “deficient”, “disminuït” i fins i tot “discapacitat” té connotacions negatives. I és que si es mira un diccionari qualsevol, subnormal significa “per sota del que es considera normal”; disminuït és “una persona que no té totes les facultats físiques i/o mentals”; deficient vol dir que “té algun defecte o imperfecció, o que té una capacitat mental per sota del que és normal”. Aleshores tot gira entorn del mot normal. Al diccionari, normal és definit com allò que és “corrent, habitual i no crida l’atenció”. Per tant, tot allò que surti del que és corrent pot ser o subnormal o postnormal. Perquè allò de “superdotat” tampoc és del gust de l’etiquetat en qüestió. Està clar que hem de cuidar el llenguatge per ser respectuosos, però és l’actitud que va associada als termes que utilitzem el que discrimina. Tothom vol ser “especial” (“no habitual”) quan vol i per a allò que vol, i no quan l’hi imposen des d’una mirada que es creu superior. I l’actitud de discriminar, que malauradament és habitual, pot ser considerada pròpia de deficients. El món està ple de subnormals.
